La vida i l'obra de Van Gogh recreades en un musical (Apol·lo)

El teatre musical té la temptació d'apostar per la magnificència i l'espectacularitat i juga amb coreografies complexes, escenografies rutilants i tota mena d'efectes especials capaços de captivar el públic. Factors tots ells que afavoreixen sens dubte la vistositat i l'èxit, però que no són imprescindibles. Perquè els únics elements essencials de tot bon musical han de ser un text prou atractiu, bona música i intèrprets adequats. Tot això ho té “Forever Van Gogh”, un musical de caràcter dramàtic que es presenta al teatre Apolo i està dedicat a la vida i obra del desafortunat pintor holandès la peripècia vital del qual va estar plena de dificultats i fracassos, però l'obra del qual ha quedat com a un dels referents indispensables i renovadors de l'art mundial.

Ignasi Vidal ha escrit un text ben estructurat i Ara Malikian una partitura excel·lent que el primer ha posat en escena sense grans ostentació escenogràfica. Ha comptat, això sí, amb la utilització de les modernes tecnologies aportades per la intel·ligència artificial que han substituït en bona mesura els decorats corporis amb una sèrie d'elements projectats sobre telons movibles a què complementa una curiosa caixa desmuntable que es mou i es transforma i serveix puntualment de plataforma per a alguns dels personatges.

Cisco Lara i Felipe Ansola assumeixen els rols protagonistes corresponents a Vicent -el pintor- i Theo Van Gogh, aquest últim suport dels afanys, il·lusions i quimeres del primer, i ho fan amb rigor i amb la mesura exacta de la intensitat de la relació existent entre cadascun dels seus respectius personals als efectes del qual Vidal ha utilitzat oportunament la nombrosa correspondència mantinguda entre aquells. Perquè “Forever Van Gogh”, i aquest és un altre element que el diferencia dels musicals a l'ús, no és un espectacle lleuger en què prive la frivolitat, sinó que té un caire essencialment dramàtic d'acord amb la veracitat biogràfica del personatge a què està dedicat.

Hi ha, sens dubte, coreografies concebudes per Chevi Muraday amb alguns números vistosos que tenen, no obstant i en funció del caràcter apuntat, una funció vicària, no per això menys important. I un sol de violí que ressalta la importància de l'element musical i aporta una nota nostàlgica, sobretot als minuts finals de l'espectacle.

A Forever Van Gogh no hi ha serpentines, ni confeti, ni decorats giratoris, ni focus de colors (encara que el color de l'obra de Van Gogh es reflecteixi en l'element visual que hem citat) però sí un fil argumental ben estructurat que manté l'interès de l'espectador i el submergeix en el món oníric i creatiu d'un personatge fascinant que va ser capaç des del seu retir de canviar la història de l'art pictòric.