Marc Chornet dirigeix una versió de “Noces de sang” de gran força poètica

La principal força del teatre és la paraula i tota la resta esdevé accessori. Així ho ha entès Marc Chornet quan va decidir crear una nova versió de “Cases de sang” que s'ha estrenat al teatre Akadèmia. Es tracta, com és ben sabut, d'una de les tres obres claus de la trilogia dramàtica escrita per l'autor granadí i inspirada, com en altres casos, en un fet real -en aquest cas, ocorregut a Níjar-, cosa que hauria de ser portar-li funestes conseqüències al cap del temps a la seva pròpia vida. I encara que estrenada al seu dia per Josefina Díaz, va tenir els seus intèrprets més recordades a Margarita Xirgu i Lola Membrives, aquesta última a Argentina.

D'acord amb els paràmetres de l'època, l'autor va estructurar l'obra en tres actes i set quadres, amb una àmplia panòplia de personatges i diferents ambients, cosa que si se segueix amb un muntatge convencional exigiria disposar d'ampli repartiment, varietat de decorats i, per tant, desmesurat esforç econòmic. Chornet va advertir que l'essència de “Noces de sang” és al text i que aquest podia ser assumit per fins a quatre intèrprets -tres dones i un home- capaços de simultaniejar ocasionalment rols diferents i fins i tot ocasionalment aliens al seu propi sexe. Mans a l'obra: així va sorgir aquesta versió que utilitza a fons la força de la paraula, i per tant de la tragèdia rural, i prescindeix de tot element innecessari. No hi ha cap decorat (llevat de quatre maletes movibles i desplaçables per l'espai escènic) i el canvi de lloc és explicitat al principi de cada escena per un dels actors en funció de narrador, encara que sí una cuidada il·luminació i els quatre components de la companyia -Marina Alegre, Neus Pàmies, Mireia Sala i Xavier Torra- es converteixen en un i altre personatge segons convingui, amb l'únic amaniment d'alguna peça de vestuari i comptats adminicles.

El text de “Cases de sang” es canta en ocasions i en altres els intèrprets ho diuen de forma simultània orientant la seva veu en direccions dispars i ho fan sense distorsionar-se els uns als altres, la qual cosa no és mèrit fútil, encara que quan això passa resulti punt menys que impossible captar amb claredat aquests llenguatges paral·lels. Però el conjunt és una extraordinària força poètica, la mateixa que emergeix del text lorquià i una gran bellesa estètica i formal. Chornet ha fet amb aquesta versió una arriscada i innovadora aposta, però el resultat ha valgut la pena.