Paco Mir proposa una divertida visió de “El perro del hortelano” de Lope de Vega

Hi ha un gènere teatral conegut com a “disbarat còmic” que es caracteritza pel desig de l'autor de fer riure el públic. Potser semblarà poc respectuós amb un dels grans del teatre espanyol del Segle d'Or qualificar de tal “El perro del hortelano” que Paco Mir presenta al Poliorama, però el cas és que si el text de Lope de Vega no tingués per si mateix elements suficients per fer-ho -que sincerament creiem que sí- l'adaptació que ha fet Mir ho justifica plenament perquè accentua fins a límits insospitats el seu perfil desopilant.

Lope va escriure una comèdia d'embolic amb amors equívocs i canviants, en què tots intenten manipular els altres i les parelles es formen i es desfan al compàs del caprici de cadascú. Un joc en què no se sap ben bé quin paper té l'amor perquè el desig és pluridireccional i capritxós, cosa que en realitat no té importància perquè el Fènix dels Enginys no va pretendre amb tota seguretat teoritzar sobre la passió eròtica, sinó tan sols divertir un públic de corrales complaent i amant de llances absurds.

En definitiva, uns vímets excel·lents perquè un professional del teatre de la categoria i imaginació de Paco Mir prengui aquest text a les mans i el converteixi en una paròdia de la pròpia obra de Lope. Respectant l'eix argumental originari, el transforma en la conjuntura d'un muntatge impossible perquè la companyia que l'ha de representar ha quedat atrapada a la carretera de tornada d'unes bitlles després d'haver posat en escena una cosa tan diferent com Divines paraules. No només no han arribat els intèrprets, sinó tampoc els decorats, i per això dos tècnics, amb l'ajuda d'un parell d'actrius d'una companyia d'aficionats, han d'esmenar aquesta situació amb inventiva. Dit això, fàcil és col·legir que Mir ha incardinat amb naturalitat el text originari en un altre gènere: el teatre dins del teatre i ho ha fet amb l'habilitat suficient per aconseguir que un repartiment de més d'una dotzena de personatges pugui cobrir-se amb tan només quatre i sense més decorats que un parell d'escales i algun altre element mínim (i quan cal, amb l'ajut d'un dels intèrprets en funció del narrador)

Tot això ha exigit abreujar allò que va deixar escrit Lope, tasca que l'adaptador i director ha justificat dient que “l'aplicació meticulosa de les tisores s'ha degut més en facilitar el desenvolupament d'una segona trama que no pas a la voluntat de fer-ne una versió exprés. Hem treballat una versió absolutament respectuosa amb la mètrica original que facilita la comprensió d'un text en vers per a orelles poc acostumades al llenguatge del Segle d'Or. Principalment s'han buscat alternatives per a paraules en desús, s'han alterat formes dramàtiques que han quedat obsoletes i s'han eliminat algunes referències que avui han deixat de ser vàlides. Però en tots els canvis he prioritzat la voluntat que gairebé ningú noti que hi ha hagut alguna variació del text”.

L'esforç actoral de Moncho Sánchez-Diezma, Paqui Montoya, Manolo Monteagudo i Amparo Marín és majúscul, ja que han de transformar-se en un i altre personatge successivament, entrant i sortint d'un únic plafó del que apareixen i apareixen adequadament caracteritzats. Tasca que compleixen accentuant la vis còmica tant del text original, com dels llances imaginats per Mir, amb excel·lent resultat. No tot el teatre clàssic han de ser tragèdies.