"Un matrimoni de Boston": dol d'actrius a la Villarroel

S'ha dit en ocasions reiterades que el teatre espanyol ha comptat sempre amb grans actrius i el català, com a part d'aquest univers, acredita la veracitat de l'asert. És una cosa que es pot comprovar constantment en les diverses produccions dramàtiques que se succeeixen sobre els nostres escenaris i que adquireix particular significació en determinades ocasions, com és el cas de la nova versió d'“Un matrimoni de Boston” de David Mamet que Josep Maria Mestres ha dirigit i presentat a la Sala Villarroel.

Mamet és un prolífic autor dramàtic nord-americà amb títols que han fet fortuna tant al teatre, com al cinema. Un és el que ens ocupa, que ja va ser conegut fa vint anys pel públic barceloní i torna ara amb tota brillantor. És una comèdia en estat pur on tot discorre entre dones del segle XIX, dues d'elles una mica més que amigues, que juguen amb la complicitat d'una relació sens dubte eròtica i pletòrica d'anfractuositats. El desig d'una d'introduir una tercera en discòrdia i la condició de la seva amiga de poder espiar el que passi entre totes dues dóna lloc a un enginyós diàleg que es complica amb la distorsió que exerceix cert collaret imprudentment exhibit i la procedència del qual és detectat per la intrusa.

Estem, per tant, davant del que el director ha qualificat com “una comèdia victoriana” i nosaltres adjectivaríem com “de saló”, un gènere avui una mica oblidat, però gairebé sempre efectiu si l'autor maneja amb brillantor la paraula, cosa que sense dubte va fer Mamet i ha confirmat Joan Sellent en funció de traductor. Perquè es tracta d'un text ple d'insinuacions més o menys explícites, però en tot cas expressades de manera suggeridora i la que brilla l'enginy, la ironia i la joie de vivre de dues dones unides per sentiments profunds.

Per fer “Un matrimoni de Boston” un gran espectacle calia disposar de grans actrius i Mestres ha comptat amb Emma Vilarasau i Marta Marco que estan esplèndides. Perfectament idònies en els seus respectius rols, “diuen” el text amb sorprenent claredat, perfecta dicció i nivell de veu intel·ligible -cosa avui força infreqüent- dictant una veritable lliçó d'art interpretatiu que captiva escoltar. Es condueixen perfectament compenetrades als seus respectius papers i ho fan amb naturalitat i gràcia. No seria just deixar de citar Emma Arquillué, la criadita, que exerceix de contrapunt les dues “senyores” a què serveix ia les que contrasta amb la seva naturalitat poblena.

Si l'escenografia és mínima, cal ressaltar l'aportació de Nidia Tusal que ha “vestit” les actrius amb uns dissenys que destaquen per la seva rotunda elegància.

Poques vegades com aquesta podem escriure un espectacle tan rodó com el que ens ocupa. “Un matrimoni de Boston” és avui dia un dels millors de l'actual temporada barcelonina.