Nicolás Sesma proposa una visió objectiva del règim franquista a “Ni una, ni gran, ni lliure”

El franquisme s'ha convertit en un període d'interès historiogràfic tan extraordinari que ha despertat l'interès de tota mena d'investigadors. No és, per tant, estrany, registrar la successiva aparició de novetats de valor desigual perquè sovint no suposen més que la repetició de dades conegudes. A l'espera de l'obertura d'arxius que encara estan tancats la pregunta és, ¿es pot escriure alguna cosa nova sobre aquella etapa de la història espanyola? Nicolás Selma demostra a “Ni una, ni gran, ni lliure” (Crítica) que sí. Potser no tant perquè aporti excessives novetats, que n'hi ha algunes, quant per haver descrit aquelles quatre dècades amb una visió no per crítica -que ho és- menys desapassionada.

Estem sobretot davant d'una anàlisi sobre la manera com Franco va exercir la seva magistratura, qüestió sobre la qual no sempre s'ha escrit amb seny. Després de recordar la seva “increïble fortuna amb les morts providencials” (Sanjurjo, Mola, Bautista Sánchez), considera que va ser un joc favorable de la sort el que va passar durant la segona guerra mundial perquè “lluny d'una neutralitat difosa a capa i espasa, Franco i la dictadura van cridar insistentment a les portes de la bel·ligerància” i “el desencís franquista davant de l'escàs interès mostrat pel seu admirat III Reich va ser molt profund”; desinterès que en tot cas va ser la seva salvació. Encara que per a Selma “molt probablement va ser el 1943 i no el 1945 el major risc per a la continuïtat de Franco en el poder”. Però llavors el cabdill i els seus col·laboradors “no es van deixar portar pel pànic i van ser capaços d'analitzar-ne fredament les opcions”. D'aquesta manera “tot i que les enormes imprudències en l'alineament exterior encara s'havien de pagar, varies de les decisions preses a l'àmbit intern s'estaven revelant encertades” i això va ser perquè “com sempre al llarg de la seva carrera Franco va demostrar la seva capacitat per a fer una lectura dels escenaris que li venien imposats tant per les circumstàncies com pels seus errors inicials”.

Dedica una atenció especial al gir en la política internacional que va alinear l'Espanya franquista amb els Estats Units a costa de perilloses servituds (bases militars) i revela que en aquesta obertura el règim va utilitzar amb habilitat també l'emergència de nous estils artístics.

Posa en relleu la importància de les primeres promocions d'economistes de la nova Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques, alguns falangistes, decebuts per la manca d'adopció d'una política fiscal veritable en el context d'una situació en què “la corrupció i el tràfic d'influències eren trets intrínsecs de la naturalesa del règim ia la praxi de la classe dirigent”

Recorda que l'aparició d'un feminisme incipient a càrrec de la falangista Mercedes Formica i que el 1961 i el 1966 es van adoptar les primeres lleis de drets de la dona avalats per la SF; així com valora la ferma aposta per l'energia atòmica, que va poder convertir el país, gràcies a la gestió d'Otero de Navascués, en potència nuclear. Però també creu que la fórmula “Spain is different” “es va multiplicar en campanyes i cartells fins a fer-se indissociable de la imatge del país: indissociable fins i tot en allò que constitueix una de les més nefastes persistències identitàries de la dictadura per a la pròpia població espanyola, que trobava i troba motius d'orgull o de vergonya segons la seva concreta adscripció ideològica”.

Revela l'intent fracassat d'Arrese d'“empaquetar” l'ascendent Carrero cap a alguna ambaixada, creu que l'actitud antibritànica de Serrano Súñer va tenir el seu origen en la manca d'implicació d'aquest país en la salvació dels seus germans durant la guerra, critica la covardia de Fernández Cuesta que, sent ambaixador a Roma, va posar peus en pols al 1943 després de la defenestració de Mussolini; recorda l'origen falangista de Castiella, Ruiz Giménez, Fraga i López Rodó (qui va reconèixer haver-ho estat des dels 15 anys) i curiosament elogia Arburúa i fins i tot l'avui injuriat governador barceloní Acedo Colunga (que “va fer gala d'un notable pragmatisme en la seva aproximació”) a la societat civil catalana”)

En resum, “encara que sigui molt temptador pensar que el règim estava representat per incompetents buròcrates i toscos falangistes, en una mena de versió crítica de la «banalitat del mal», es pot constatar que Franco i els seus col·laboradors seleccionaven amb cura els qui encarnaven la seva imatge a l'exterior i entre ells es comptaven figures destacades de la burgesia industrial i financera catalana l'actitud de les quals, sobretot tenint en compte en el moment en què es produïa la seva participació, anava molt més enllà d'una mera acceptació passiva de la dictadura” .

I és que “ningú governa sol. I encara menys durant gairebé quaranta anys… cap dictador és capaç d'atendre en solitari les innombrables facetes de la realitat que comporta la gestió d'un Estat modern”, per això Franco va governar col·legiadament des del 1938 amb un consell de ministres (el mateix any en què Hitler va deixar de convocar el seu), va tenir successius vàlids (el seu germà Nicolás, el seu concunyat Serrano Súñer i el més durador, Carrero Blanco, encara que no cita Arrese, que d'alguna manera ho va ser entre 1942 i 1945) i si bé va exercir el poder de manera molt personalista a partir de l'enfonsament de la Itàlia feixista “va ser conscient de com havia estat de l'abisme a prop i va aprendre la lliçó… I la va aprendre per sempre. Des de llavors i fins al final dels seus dies va estar molt més disposat a escoltar el seu cos diplomàtic, els seus generals i assessors militars i els seus ministres, les propostes dels quals sobre les qüestions més variades venien prefigurades per una administració composta de tècnics i experts cada vegada més professionalitzada”. I és que si “mai no va mostrar gaire interès a disposar de la seva pròpia biblioteca privada” sí que almenys es va deixar aconsellar ia seguir fins i tot recomanacions que anaven en contra del seu pensament.