Anie Ernaux s'endinsa en els meandres de la relació amorosa a “Pura passió” (Akadèmia)

Són incomptables els autors que han escrit sobre la passió amorosa i les circumstàncies i/o la manera com aquesta es manifesta tant a l'home com a la dona, però l'escriptora francesa Annie Ernaux -que va obtenir fa un parell d'anys el premi Nobel de literatura- ho va saber fer d'una manera inèdita i trencadora a la seva novel·la “Passion simple” que, editada al seu país d'origen el 1992, va ser traduïda a l'espanyol l'any següent amb el títol de “Pura passió” i que anys més tard Lucía del Greco ha adaptat al català i dirigit al teatre Akadèmia com a “Pura passió”.

El resultat és un monòleg en què la traductora i responsable de la dramatúrgia ha volgut posar al centre l'obsessió, la passió i el desig d'una dona adulta sense el filtre de mirades cíniques o judicis moralistes. He investigat el desig unilateral i incomplet, aquell que necessita una distància insuperable amb l'objecte que l'inspira, perquè aquesta distància és justament el que permet l'al·lucinació. Un desig complet i satisfet seria perillós, perquè mort. A Pura passió, en canvi, el desig no és pueril o naïf, sinó gairebé racional, controlat i buscat per la pròpia autora. No hi ha domesticació: és un impuls irracional, desenfrenat, incomprensible, vivíssim”.

El text d'Ernaux -autora a l'obra literària de la qual s'atribueix la forta empremta autobiogràfica- és la descripció que el mateix personatge fa del seu sentiment per un home que troba inopinadament durant breus moments i pel qual sent una atracció irrefrenable que el porta a instants de plenitud seguits d'altres, molts més llargs i incerts. És, per tant, una passió gratificant però, alhora, patint i, en tot cas, inevitable, inesquivable, permanent. Tot això expressat en la veu de la pròpia protagonista, cosa que significa que des del punt de vista dramàtic es converteix en un monòleg ple de reflexions íntimes, inflexions, expressions de plaer o de desassossec.

Contextualitzar dramàticament un monòleg exigeix un exercici d'imaginació per a tots els que intervenen en la funció. Ha estat molt conscient Greco qui ha explicat que “amb una aposta escènica radical, trenem en escena un contrapunt visual i semàntic que modifica imprevisiblement la manera de pensar, dir i rebre el text. Hem treballat a partir de la dissociació entre la paraula, la imatge i el moviment, posant el nostre interès en la simbologia, en l'abstracció, i allò que poden significar les paraules quan anem més enllà del sentit literal”. I aquesta simbologia s'ha materialitzat en un complex muntatge on l'única intèrpret apareix situada inicialment sobre una superfície llisa de la qual penja un complex artefacte que després, un cop abandona el decúbit amb què comença l'acció dramàtica, baixa sobre aquest mateix espai perquè pugui anar-lo desmuntant com si fos un mecano com a expressió de la complexitat dels sentiments que va expressant.

Però l'essencial d'aquest muntatge és el paper de Cristina Plazas, que recita el text de forma clara, expressiva, tamisada amb matisos i detalls infinits, mentre es mou amb soltesa i elegància al voltant dels elements escenogràfics manipulant la complicada maquinària del que es diria un motor d'automòbil i ho fa sense cap dubte, sense un segon d'incertesa, amb una bellesa de llenguatge i de moviments insuperables que constitueixen, sens dubte, una lliçó d'art interpretatiu que deixa l'espectador noquejat.