Joan Pera és “Un sogre de lloguer” (Goya)

Quan es presenta o estrena qualsevol espectacle, el productor o empresa sol posar l'accent en algun dels elements més importants del mateix. Pot ser el text i/o l'autor, el director, el caràcter emblemàtic de l'obra o potser el protagonista. Doncs bé, quan el que s'estrena en un teatre explica com a protagonista Joan Pera no cal afegir res, perquè només importa, ni el títol, ni l'autor, ni el director. El seu nom és suficient perquè el públic acudeixi a gaudir del seu domini del que professionalment s'anomena “vis còmica”. Que és, senzillament i planament, la capacitat d'un intèrpret de provocar amb els seus recursos i argúcies actorals la riallada espontània dels espectadors.

Vaig ser un espectador de riure fàcil -recordo una actriu que em confessava que descobria la meva presència al pati de butaques quan em sentia riure- però amb el temps, sigui perquè els anys pesen o perquè els textos d'avui ens són tan aguts com els de abans, aquesta espontaneïtat s'ha temperat notablement. Per això mi sorpresa quan, assegut a la platea del teatre Goya, vaig començar a riure inconteniblement amb la sola presència sobre l'escenari de Joan Pera que és el protagonista i eix central d'“Un sogre de alquiler”.

Si l'amable lector m'inquireix sobre què és ”Un sogre de llguer” li diré senzillament que una “joguina còmica”, és a dir un text banal escrit -en aquest cas a l'allimona per Susanna Garachana i Jaume Viñas- basat en una situació absurda improbable, però desenvolupat de manera que crea nombroses situacions hilarants. És, per tant, un tipus de comèdia lleugera que té, tanmateix, un perill evident: que l'intèrpret principal no tingui les qualitats histriòniques necessàries per optimitzar el text i fer possible l'efecte cercat pels autors. Per això l'encert en l'elecció de Pera, que és un actor consumat en el domini de tots els trets del gènere per la seva manera de parlar, moure's, manifestar en descomptat i accidental badada, desmaiar-se, caure, ressuscitar amb una frase enginyosa, establir complicitat amb el públic i, en fi, esquitxar el text original amb botifarres, retruca'ns i ardits que el milloren més enllà del que els autors van poder imaginar.

Amb Muntsa Alcañiz -elegant i distingida-, Claudia Benito i Edu Lloveras, i tots ells baixos la direcció de Daniel Anglés -convertit en personatge indispensable i omnipresent als teatres de Focus-, Pera acredita una vegada més, si calgués, la seva capacitat de connectar amb el pati de butaques i d'obligar a posar a taquilla un dimecres el rètol d'esgotades les entrades”.