“Cera: 500 hores de vol és”, una acció dramàtica de Carlos Gallardo

L'espectador que va a la Fundació Joan Brossa troba just en entrar a la sala gran la planta baixa del seu Centre de les Arts Lliures una taula sobre la qual s'ha disposat una safata amb unes petites culleretes d'un sol ús, degudament col·locades. Cadascuna conté una petita degustació de mel i no té cap altre objecte que crear una primera sensació, en aquest cas gustativa. De la mateixa manera que tot seguit i un cop s'apaguin els llums de la sala, l'espectador serà receptor d'altres experiències sensorials, visuals i auditives. Mentrestant i mentre espera l'inici de la funció, per dir millor de l'acció dramàtica, observa com sobre l'espai escènic hi ha un taulell després del qual Carlos Gallardo acciona diversos perols. Ràpidament sabrem que allò que prepara és cera i mel, els dos productes generats per les abelles, ja que l'acció ideada per aquest intèrpret, conjuntament amb Dora Cantero i dirigida pel primer amb Jordi Font i Nina Solá, es titula “Cera: 500 hores de vol és”, dígits que no són gratuïts, sinó que expressen la vida de les abelles mesurada per les hores de vol que són capaços de mantenir.

Segons ens expliquen “és un homenatge a la cera ia les segones oportunitats, per petites que siguin. A les abelles i els apicultors, només elles saben bé qui val la cera… i la vida”. D'aquesta manera, s'ha concebut una peça poètica a partir de la utilització d'un material que ha acompanyat l'ésser humà des de l'origen dels temps mitjançant l'escriptura i la cultura: la cera. A “Cera: 500 hores de vol”   la fa servir de manera metafòrica per explorar les possibilitats narratives i poètiques i, a través d'un treball corporal i objectual de moviments precisos, parlar de com les segones oportunitats són greus al nostre cos i dibuixin el paisatge d'una vida” .

Gallardo es desenvolupa de forma polièdrica dient el monòleg, creant figures de cera, movent-se, fins i tot ballant o interpretant cançons -n'hi ha de caire romàntic, però també una briosa jota murciana- en un text que, malgrat el que convida a pensar el títol , és en bona mesura en castellà. Tot plegat suscita una certa perplexitat que no deixa de resultar atractiva almenys per l'originalitat d'una proposta que trenca amb molts esquemes convencionals i que va ser la guanyadora de la convocatòria oberta Hermann Bonnín del 2023 en la modalitat de poesia escènica.