“Vino lunar”, un text dramàtic sobre la guerra i la mort

Ara s'ha posat de moda que les accions dramàtiques s'anticipin a l'arribada dels espectadors al pati de butaques i això com una manera de fer que l'espectacle transcendeixi dels límits d'un inici convencional, de manera que quan entrem espai escènic de la sala Fènix advertim la presència del que sembla un cos humà recolzat sobre el terra. I sí, en efecte, quan comença el desenvolupament de la dramatúrgia concebuda per Albert Tola constatem que no ens havíem enganyat: aquí hi ha el cos d'un home. Al cap de poc d'iniciat l'espectacle sabrem que representa un dels morts en qualsevol combat. Perquè en tracta “Vi lunar”, un nou text que es presenta dins del cicle dedicat a la memòria històrica.

Tola diu que l'obra gira al voltant de “dos soldats en una guerra a prop de la Mediterrània, avui dia. Un resisteix l'assetjament de les bales, l'altre ja és mort. El primer soldat narra la seva història, en la desesperació parla amb la lluna, la seva única companya en el silenci de la batalla. Finalment, ha matat. Com a “L'Odissea”, la seva sang permet que parli al company mort, que es revela com un noi mort a la guerra civil espanyola. Es diria que l'espectre habita el cos d'un altre, igual que el van matar, el van fer servir i el van disfressar amb l'uniforme d'un cosí seu republicà, que es va salvar”.

La ficció teatral vol que el soldat mort pugui des d'ultratomba explicitar la seva experiència. Però lluny de fer-ho en to dramàtic, opta per un llenguatge desinhibit i despreocupat, en algun moment gairebé irònic, si no humorístic perquè és que potser la mort s'ha de representar sempre en llenguatge tràgic? Això no vol dir que el missatge implícit sigui menys punyent, potser perquè ho subratlla la seva mateixa aparent superficialitat, a la qual cosa contribueix una desimboltura pròxima a la caricatura amb què interpreta el seu rol Marc Pujol que té com a única vestimenta un sudari que va lliscant o canviant de forma sobre el cos. Amb Pujol i només al principi de la funció cal constatar la intervenció de Miriam Baohous Yalaoui, tots dos sota la direcció de Rodrigo García Olza. Yolanda Ficino s'ha responsabilitzat de la il·luminació que, tot sigui dit en honor a la veritat, ens va semblar millorable a la primera escena, quan Miriam utilitza com a única eina una llanterna que es revela al nostre entendre insuficient per donar vida a la situació. Un detall en tot cas fàcil d'esmenar.