Una paròdia de Xavi Castell sobre “La Bíblia” (Versus Glòries)

El caricat valencià Xavi Castillo ha presentat a la Sala Versus Glòries un monòleg dedicat a interpretar “La Bíblia” en forma de paròdia i ho fa en un exercici anàleg al que s'atribueix Juan Palomo, és a dir, “jo m'ho guiso, jo em el que menjo”, ja que apareix com a autor, intèrpret únic i director d'un espectacle que, vist amb perspectiva, més aviat sembla un joc propi de cafè teatre pel seu fort component participatiu i improvisador.

Parodiar llibres que milions de persones consideren sagrats és un exercici no exempt de risc, no només per les reaccions adverses que poden suscitar entre els creients menys propicis a l'observança crítica dels seus dogmes, sinó fins i tot pel to a utilitzar en l'exercici desmitificador i, sobretot, per l'aconsellable i no sempre mesurat exercici de la ironia i la crítica. Cap d'aquests condicionaments limita a Castell, que carrega de forma desinhibida, acrítica, desllenguada, irreverent i procaç amb relats i llegendes bíblics, davant la curiosa complaença d'un públic que acredita el seu propi arrelament amb els mateixos mites i litúrgies que tracta de demolir. Un detall que revela la servitud de tal espectacle que sembla únicament apte per a espectadors lligats d'alguna manera a aquest mateix sistema d'idees i valors que Castell posa a la picota.

Em comentava un company d'ofici, després d'haver vist l'artista alcoià, que el xou tenia una certa semblança amb els que va fer en vida Pepe Rubianes, i em vaig permetre afegir-hi que, en tot cas, el de Castell seria un Rubianes “ a la valenciana”, cosa que implica un sentit de la paròdia molt diferent del que practicava el desaparegut actor pontevedrés.

Durant dues hores, que se'ns van fer interminables, el nostre personatge deambula incansable per l'espai escènic, parla sense parar, llegeix textos de gruixuts llibres situats a mà, improvisa, dialoga amb el públic, l'obliga a subratllar paraules o frases o respondre'n preguntes, fins i tot canta!, mentre canvia una vegada i una altra d'indumentària i es desposseeix del sayal amb què inicia la funció per quedar, durant llarg estona, revestit amb un succint tanga vermell -a saber què tindrà a veure aquesta vestimenta amb les Escriptures- al qual afegeix puntualment algun element accessori. Caldria col·legir pels riures i respostes dels espectadors que aquests es diverteixen, tenint en compte la resposta assertiva amb què reaccionen a les seves invitacions, però he de reconèixer modestament que la paròdia em va semblar en conjunt excessiva en procacitats i parva en enginy narratiu, excepció feta de fugaces centelleigs. Dit d'una altra manera: que si Rubianes hagués volgut fer una cosa anàloga el resultat hagués estat presumiblement diferent.