"Plens de vida", un cant a la diversitat en l'amor (Sala Fènix)

La normalització legal de l?homoerotisme a Espanya no sempre ha anat parella amb l?acceptació social de la diversitat sexual. És aquest en àmbit en què les coses s'han produït al revés del que passa habitualment: en lloc de ser la norma jurídica la que acaba reconeixent una realitat social, ha estat aquella la que ha intentat normalitzar aquesta última, no sempre amb fortuna. Exemples d'això els tenim amb desafortunada reiteració als mitjans de comunicació social en forma de notícies sobre agressions homòfobes ocorregudes en un lloc o altre de la pell de toro. Sergio Mora Montserrat i Ángela Palacios denuncien aquesta situació en una peça teatral en forma de monòleg d'estimable valor titulada “Plens de vida” que es presenta a la Sala Fènix del carrer Riereta.

Els autors proposen una trobada produïda en cert poble imaginari -Palomar del Rey- entre un adolescent arribat de la ciutat per passar les vacances d'estiu a casa de la seva àvia amb un homòleg de la mateixa edat, però pagès, titllat pels seus conveïns de “ raret”. Sorgeix entre tots dos -Jaume i Alex- una amistat que va adquirint paulatina intimitat fins a culminar en una relació plena que tracta de materialitzar en el context d'un ambient clarament discriminatori i advers, cosa que acaba fent impossible la continuïtat i separant els seus destins respectius.

Aquesta trama argumental s'ha escrit en forma de monòleg dialogat, cosa que sembla una contradicció, però no és tal. Perquè el que passa és que l'únic actor, el mateix Sergio Mora, interpreta tots dos papers, a més d'algun altre corresponent a qualsevol dels altres personatges que apareixen en el desenvolupament de l'acció dramàtica. Això vol dir que el seu treball actoral és molt estimable ja que ha de canviar de registre una vegada i una altra i ho ha de fer de forma versemblant, objectiu que creiem aconsegueix plenament, encara que no sense esforç, accentuant en cada moment els matisos propis del personatge al qual dóna vida.

Potser crideu una mica l'atenció que els autors hagin atribuït la modernitat del pensament al noi rural, quan semblaria més lògic que l'hagués portat el noi de ciutat, o que l'espectador es pregunti perquè aquell desapareix a una edat tan primerenca sense cap raó que sembli justificar-ho, però tenint en compte la seva plena llibertat creativa pot ser que siguin dos interrogants ociosos i irrellevants, que apuntem a títol de anècdota.

Ens diuen que aquesta obra “visibilitza l'amor dissident i és reflexiona sobre el dolor i el rebuig que sofreix el col·lectiu LGTBIQA+, així com la salut mental com a conseqüència d'experiències traumàtiques”. És, a més, un treball molt personal de Mora i Palacios en què entre tots dos es reparteixen, de vegades en parella, d'altres individualment, autoria, direcció, interpretació, espai sonor, escenografia, vestuari, disseny d'il·luminació i fins i tot fotografia i cartell. Vaja, un extenuant quefer creatiu que valora encara més el resultat.