Roberto G. Alonso reivindica la Barcelona transformista a “Jo, travesti” (Villarroel)

Barcelona ha estat sempre un oasi de tolerància amb barris on es respirava llibertat creativa, particularment en aquell llegendari Districte V que va inspirar a Francisco Madrid la seva novel·la “Sang a Drassanes” i que a l'ajuntament de la transició va desposseir el seu nom de la toponímia urbana . Si abans de la guerra van lluir rutilants les lluminàries de La Criolla i del Wu Ling Chang i va triomfar Edmon de Bries, finalitzat el conflicte i tot i la censura, la ciutat va comptar amb locals com Barcelona de nit, Gambrinus, El Molino, Copacabana o Cadis i molts altres en què s'exercia el, llavors considerat per molts nefand, gènere del transformisme amb què van fonamentar la seva fama Mademoiselle Josephine, Madame Arthur, Violeta de Bacarrà -també coneguda com a Violeta la Burra, Pavlovsky o Mirko, l'últim descendent dels anomenats eufemísticament “imitadors d'estrelles” (a qui encara vaig tenir temps d'entrevistar) Perquè transvestir-se a Barcelona no ha estat mai un pecat, sinó un art que es practicava impunement als carnavals d'alguns pobles (aquell Canaval de Sitges, quan els que disfressaven i travestien no eren gent forana, sinó els mateixos socis del Prado i del Retiro) Un ambient que el signe dels temps ha canviat en sentit positiu, perquè la identitat sexual ha deixat de ser en la percepció social una cosa inamovible i avui constitueix un espai on les persones poden manifestar-se amb tota llibertat i (gairebé) sense escàndol.

Serveixi aquest proemi per introduir el lector a la presentació a La Villarroel de l'espectacle “Jo, travesti” en què Roberto G. Alonso interpreta, en companyia del músic i actor Jordi Cornudella, un recorregut de prop de dues hores per l'univers de la transformació, desenvolupant un text de Josep Maria Miró pletòric d'imaginació, sensibilitat, afecte, ironia i humor, molt d'humor. Miró recorden locals, artistes i personatges populars, tot això acoblat amb cançons picaresques -de “La noia del 17” a “Jo vull ser miss”-- i adobat amb infinits picades d'ullet sobre personatges actuals, des de professionals de l'espectacle al mateix alcalde Collboni.

Roberto G., a qui enorgulleix “ser de Tarragona, però nascut a Ponferrada”, dóna vida a aquest text qualificat d'“autoficció” perquè, en efecte, juntament amb elements imaginatius hi ha innombrables referències personals. I ho fa desplegant totes les seves capacitats, que no són pocs tenint en compte es tracta d'un artista amb sòlida formació coreogràfica i escènica i una llarga i exitosa experiència professional. Es mou amb domini absolut de l'espai escènic i “diu”, canta, balla i, és clar, es transforma una vegada i una altra sense deixar de recordar que és tota una dona en escena sense deixar de ser un home.

Aquest és l'artès, l'art de la transformació, que ha aconseguit rescatar la seva essència, antany monopolitzada per gent valerosa i creativa, però majoritàriament procedents de la marginació, a la categoria de gènere respectable i digne de ser representat per graduats universitaris i estar present amb tota dignitat en una sala com la Villarroel.