La Companyia Nacional de Montevideo presenta a Barcelona 'El público' de García Lorca

La formació teatral uruguaiana ofereix, al Lliure de Montjuïc, una brillantíssima versió del “drama maleït” de l'autor granadí en què aquest va plantejar simbòlicament el tema de la repressió de l'amor homoeròtic

|
Catalunyapresslorcaobres
Un moment de la representació. Foto: Teatre Lliure

 

“Cal matar el teatre o cal viure el teatre” diu un dels personatges d'El público, “obra maleïda” de Federico García Lorca. I això per diversos motius: perquè als anys trenta del segle passat va trencar amb els esquemes de la fusteria tradicional del teatre burgès (i potser els continua trencant avui dia), perquè tracta d'un tema llavors tabú com és el de l'homosexualitat i , en fi, perquè tot això va impossibilitar que veiés la llum abans de l'assassinat de l'autor. De fet, va caldre esperar més de quatre dècades perquè pogués muntar-se sobre un escenari i això després d'una peripècia assenyada del seu manuscrit que va estar a punt de perdre's, tal com va passar amb altres de l'autor granadí.

Per les referències d'alguns dels seus coetanis, sembla que Lorca va poder començar a escriure El público durant el primer viatge a Amèrica, bé a Nova York, bé més possiblement a Cuba, i que va ser a família Loynaz la primera que va tenir coneixement d'aquest text que li va produir el consegüent escàndol, al punt que es diu que Dulce María ho va destruir. Va arribar a la posteritat per la còpia que Federico va entregar al seu amic Rafael Martínez Nadal la mateixa nit de juliol del 1936 en què va agafar el tren per anar a Granada on l'esperava el destí fatal. Un conjunt de circumstàncies que el van aureolar amb aquesta condició de “maleït” que, malgrat el temps transcorregut, el segueix d'alguna manera perseguint. Potser perquè és una obra de fort simbolisme i de difícil digestió per a un públic convencional.

El seu muntatge requereix el concurs de directors audaços i imaginatius. Ho va ser sens dubte Lluis Pasqual, que va rescatar El públic a la seva època de director del Centre Dramàtic Nacional i el va portar amb èxit per diversos països. I ara arriba a Barcelona a la sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc (bella coincidència: aquest malaguanyat home de teatre va ser el creador de l'escenografia del muntatge dirigit per Pasqual), ara en versió de Gabriel Calderón i a càrrec de la Companyia Nacional de Montevideo que ell mateix dirigeix.

Amb una vintena d'actors, Calderón ha convertit El público en un espectacle global, magnificent, grandiós que transformi l'escenari a la italiana del Lliure en un univers oníric capaç de desenvolupar els somnis, intuïcions, traumes i pesars de l'autor. Ha comptat amb l'auxili de dos col·laboradors excel·lents: Marta Pazos, que ha creat una escenografia complexa, polièdrica, canviant i extremadament suggeridora, però tan complexa que va caldre endarrerir l'estrena barcelonina per les dificultats que hi havia per fer-la arribar a la nostra ciutat; i Agustín Petronjo, responsable d'un vestuari de gran riquesa conceptual, atrevit disseny i acurada elaboració. I sobretot impera la bellesa de la paraula de García Lorca expressada en imatges, metàfores i paràboles i no exempta d'elements que poden induir a la confusió, quan no a l'escàndol de l'espectador pacat.

Un espectacle brillant i rotund, que justifica el prestigi de la Companyia Nacional de Montevideo.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He leído y acepto la política de privacidad

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes. Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMÍA