Àngel Guimerà va sublimar la seva homosexualitat a 'L'aranya' (TNC)

“Àngel Guimerà era homosexual. No sé per què ens costa tant encara avui dia d'admetre-ho públicament i és també sota aquesta circumstància que escriure L'aranya ” diu Jordi Prat i Coll a la seva presentació de la dramatúrgia i direcció de l'esmentada obra. En realitat, és una cosa que ja havien expressat amb claredat meridiana Xavier Albertí Albertí i Albert Arribas a Guimerà home símbol, però que la reposició d'aquest drama contribueix a recordar en un moment molt oportú: la celebració al llarg del passat any del centenari de la mort d'aquesta glòria de la literatura catalana d'origen, com és ben sabut, cigarreta. Una ocasió que potser hauria donat també peu a aprofundir en la relació que va mantenir amb el seu amic Pere Aldavert amb qui va compartir pis al carrer Petritxol i va intercanviar poders notarials i amb qui reposa per a l'eternitat a la mateixa sepultura, cosa que sens dubte hauria permès ponderar més adequadament el conjunt de la seua obra dramàtica.

Que al segle XIX i fins ben avançat el següent una condició sexual heterodoxa constituïa una qüestió absolutament tabú que convenia ocultar amb la màxima diligència no era obstacle perquè un escriptor pogués reflectir-la subliminalment en la seva obra literària utilitzant argúcies que permetessin expressar-la sota una sèrie de figures anàlogues o concordants. I quin paral·lelisme millor amb les servituds de l'homosexualitat que el de la infertilitat. Així ho va entendre Guimerà quan va utilitzar aquest tema com a eix central de l'aranya que presenta a la sala gran el Teatre Nacional de Catalunya.

Certament, Prat i Coll ha permès algunes llicències. De moment, ajustar els tres actes originaris de l'obra en un text dramàtic que, d'acord amb els convencionalismes actuals, no excedeix els noranta minuts. Però a més ha desproveït els personatges d'una contextualització que ha considerat arcaica i els ha traslladat de Barcelona a Girona i de l'època en què l'obra va ser escrita a finals dels anys seixanta, és a dir, en ple tardofranquisme i quan la ciutat de l'Oñar era una ciutat provinciana i conservadora.

Marc Salicrú ha dissenyat una escenografia espectacular només possible quan es disposa dels mitjans d'un teatre públic, utilitzant elements desplaçables capaços de convertir en un plis plas la botiga d'alimentació de la família Grimau a l'interior de l'habitatge, encara que ens preguntem com serà possible traslladar aquesta complexa construcció a les setze bitlles que s'anuncien a continuació. La interpretació d'Albert Ausellè, de Jan D. Casablancas, de Berta Girault, d'Estel Ibars, de Paula Malla, de Jordi Rico, de Mima Riera, de Ferràn Soler, de Jordi Vidal i de Meritxell Yanes resulta creïble i particularment esforçada en la consecució de l'accent local, encara que també ens va semblar excessivament tímid el to de veu emprat, per la qual cosa cal suposar que serà de difícil audició per als espectadors situats les últimes files d'aquest coliseu gegantí, un detall sens dubte fàcil i, per descomptat, necessària esmena.