Lucía Caballal proposa una reflexió sobre les dones que van ser predecessores del feminisme (Les Bàrbares)

Els darrers segles han significat un canvi copernicà en el paper que exerceix la dona a la vida de la societat occidental. Si al segle XIX la lluita es va centrar en la consecució del vot amb l'acció de les sufragistes, el segle XX va suposar la possibilitat d'equiparació laboral entre tots dos sexes, per culminar a la frontissa amb el segle actual i assolir la plena igualtat en tots els ordres de la vida. No hi ha dubte, per tant, que el feminisme ha estat i és un dels elements transformadors més importants de les darreres dècades.

Ara bé, l'emergència d'aquest fenomen, que sens dubte ha produït resultats beneficiosos, ha donat lloc també a situacions de sorpresa, o perplexitat, entre alguns col·lectius de dones que han viscut aquest procés no sense contradiccions personals.

Lucía Caballal s'ha proposat reflexionar sobre aquest fet amb Les Bárbares, una comèdia dramàtica que s'ha estrenat al teatre Borrás. "Vaig escriure Les bàrbares —diu— perquè sentia una fractura entre la generació de la meva mare i la meva. Era el moment posterior a l' eclosió del #MeToo. L'actriu Catherine Deneuve i altres dones franceses van escriure un manifest en contra d'aquella onada reivindicativa, i les seves paraules representaven, crec, el malestar d'algunes dones, atenció;

Totes aquestes dones diverses i complexes, resistents a qualsevol etiqueta, són la inspiració d'aquesta obra: les primeres a divorciar-se o a destacar professionalment, però també les que continuen casades amb el seu primer xicot, les que mai no es van definir per la seva feina o les que van gaudir dedicant-se plenament a la criança. Les que són referents de modernitat sense saber-ho. Les que lluiten cada dia per acceptar-se. Aquesta generació sentia (o sent?) de vegades que era jutjada per les seves idees o decisions. Em va interessar acostar-m'hi i, alhora, atrevir-me a mirar-me —ia mirar-nos— a través dels seus ulls. Això només era possible amb sentit de l'humor”.

I, efectivament, l'autora ha utilitzat l'humor com a eina per descriure aquestes contradiccions, tal com es plantejaria a la vida de tres dones, personatges interpretats per María Pujalte, Cristina Plazas i Francesca Piñón. Reunides al voltant de la memòria d'una quarta, més jove que elles però ja desapareguda, i unides pel vincle de l' amistat, repassen les seves pròpies vides i la contemplen sense adonar-se'n adequadament que elles mateixes van ser, a la seva manera, precursores d'un feminisme que accepten, però potser no acaben de sentir com a propi.

David Selvas, el director del muntatge, ha introduït un element que contribueix a esponjar la tesi de l'autora i aproximar-la a l'època en què haurien viscut les tres protagonistes: la música de l'últim terç del segle XX, amb autors com Julio Iglesias, Mari Trini o Serrat, acompanyada per la intervenció en directe de Berta Gratacós.

Potser resultaria extemporani dir, si no s'ajustés, com és el cas, a la realitat, que Les Bàrbares és el que abans s'anomenava una "comèdia de dones", però en tot cas és molt cert que es tracta d'una obra capaç d'entretenir espectadors d'un i altre sexe i fins i tot, a base de rialles, fer- los reflexionar.