Ernesto Caballero reivindica la riquesa de la llengua espanyola a “La gramática” (Romea)

No recordo exactament quina edat tenia una de les meves filles quan en certa ocasió, en tornar de l'escola, es va lamentar dient-me: “Pare, les meves companyes diuen que utilitzo paraules que no havien sentit mai”. Els prego que perdonin la meva vanitat, però en aquell moment em vaig sentir molt satisfet perquè vaig pensar pels meus endins que l'educació que rebia a casa era, almenys en aquest punt, la correcta. Com tampoc no puc oblidar dues anècdotes viscudes en moments i llocs diferents. La primera, a càrrec d'un amic de joventut d'origen murcià que quan algú patia un desmai deia que era una “eferesia”, terme que em va semblar fruit d'algun localisme fins que vaig descobrir que no era tal, sinó una pronunciació una mica incorrecta de “alferecía”, paraula absolutament canònica. O com a cert subaltern d'origen castellà a qui sentir que es referia a una “atarjea”, paraula que escoltava per primera vegada i que va resultar ser expressió de “caixa de maó amb què es vesteixen les canonades per a la seva protecció” (la RAE dixit) Exemples que acrediten fefaentment que la riquesa del llenguatge estesament col·loquial, però sovint desmelenat, safi i empobridor, dels mitjans de comunicació de masses.

Resulta molt oportú preguntar-se, com fa Ernesto Caballero a “La gramática” (teatro Romea) interrogants com “La competència idiomàtica pot arribar a general marginació social? Fer ús d'una correcció sintàctica impecable pot arribar a ser ofensiu per a alguns? Fins i tot antidemocràtic? Transgredir les normes gramaticals és l'últim objectiu woke a la seva batalla batalla contra la cultura hegemònica? L'inexorable declinar de la civilització parteix del reduccionisme lingüístic, de manera que això suposa de renúncia al pensament complex? Quant de cert en aquella sentència de Gabo que resa una cosa així com que el nostre és un idioma fabulosament eficaç, però també fabulosament oblidat?”.

Caballero ho reivindica sarcàsticament amb aquest text dramàtic en què planteja el trauma que viu una parlant la cultura lingüística del qual, lluny de constituir un avantatge, suposa una forma de marginació i se sotmet per això a un procés de desprogramació per aprendre… a parlar malament! Possiblement anacolut, solecisme o pleonasme, termes que apareixen citats al text de Caballero, ens sonen a xinès, cosa que demostraria que o mai ens van ensenyar bé la llengua que fem servir o, en el millor dels casos, que n'hem obligat la gramàtica. Doncs bé, recuperar aquesta riquesa patrimonial de la nostra cultura és el que es pretén amb “La gramàtica”, un diàleg escènic protagonitzat per María Adánez i José Troncoso i dirigit pel mateix autor amb troballes plenes d'ironia i bé dir. Que no és poca cosa en els temps que corren.