“L’herència”, una marató teatral en el Lliure de Montjuïc

En temps pretèrits la gent anava al teatre a passar la tarda i gaudia amb textos dramàtics de tres, quatre i fins a cinc actes que es prolongaven durant diverses hores i es complementaven en els entreactes amb breus entremesos o passos de comèdia. Un tipus d'espectacle tan sobrepassat en aquests temps d'urgències que quan algun professional del teatre gosa recuperar alguna d'aquelles obres s'atreveix a ficar-los mà fins a comprimir-les en textos que no superen els 90 minuts. 

En el cas de “L’herència”, comèdia dramàtica de Matthew López que s'ha estrenat a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, l'obra és tan ambiciosa que, tal com Josep Maria Mestres, el seu director, ha comentat, consta de dues parts de tres actes cadascuna d'elles. Una veritable excepcionalitat per a aquests temps que corren, la qual cosa ha aconsellat oferir-la en dos formats: o bé cadascuna de les parts en dies successius, o bé globalment en una sola jornada, i en aquest cas l'espectador roman en el teatre durant set hores! comptant els entreactes. Més o menys com els nostres avantpassats en les corrales de comèdies dels segles XVI i XVII.

Acudim a la funció global que va ser, a més, la que va marcar l'estrena oficial d'aquest excepcional espectacle el que d'antuvi va oferir un altre paral·lel en el mateix pati de butaques de la sala Puigserver ja que s'havia donat cita en aquesta funció la “jet set” de la vida teatral catalana, amb els seus principals personatges: de Pou a Flotats, asseguts un al costat de l'altre, amb molts més rostres coneguts.

“L’herència” és un text dramàtic inspirat llunyanament en “Howards end (“La mansió”) una novel·la de E. M. Forster escrita a principis del segle XX i considerada una de les obres més emblemàtiques de la literatura en llengua anglesa del segle anterior en la qual el seu autor tracta de les relacions, codis socials i convencions a la Gran Bretanya del seu temps. Un segle després el nord-americà Matthew López va escriure sobre aquesta base temàtica el text dramàtic que ens ocupa que va situar a la Nova York prèvia al primer mandat de l'actual president del seu país i en el context de les conseqüències produïdes per l'assot de la sida en la comunitat gai, quan sembla que la societat no menysprea la hipòtesi d'una certa regressió en els seus estàndards socials i morals. És una obra d'ampli espectre actoral amb un total de tretze intèrprets, deu actors joves i tres madurs, la qual cosa permet contrastar les diferències hagudes en les persones d'aquell tenor de dues generacions diferents. En tot cas, una obra complexa en la qual el punt de partida inicial, la trobada dels joves amb la finalitat de redactar les seves vivències, dóna lloc al desenvolupament de les seves pròpies peripècies amb les seves corresponents contradiccions, diferents itineraris i una omnipresència de la mort i/o el desengany.

Mestres ha jugat amb l'immens espai escènic de la sala Puigserver prescindint d'elements escenogràfics considerats innecessaris. N'hi ha -algunes taules, sofàs i cadires i poca cosa més, en tot cas fàcilment desplaçables- però ha donat molt singular protagonisme a la il·luminació dels personatges -a càrrec d'Ignasi Camprodón- que interactuen o pronuncien en alguns moments intervencions monologades. És de justícia citar el treball de tots ells: Danis Balduz, Ricard Boyle, Francesc Cuellar, Carlos Cuevas, Abel Folk, Eudald Font, Víctor G. Casademunt, Teresa Lozano, Lluis Marquès, Carles Martínez, Albert Salazar, Marc Soler i Ferran Vilajosana, encara que el contingut intimista d'algun dels seus parlaments va fer que la seva veu resultés difícilment audible, peculiaritat, tot cal dir-ho, per aquests pagaments i en aquests temps fart freqüent.

“L’herència” és un projecte majúscul, una muntatge ambiciós en la seva pròpia concepció i, per descomptat en la seva realització, alguna cosa només a l'abast d'un teatre públic com és el cas del Lliure. En tot cas, una veritable fita teatral en l'actual temporada barcelonina.