Retorn de “El principi d’Arquimedes”, una dels grans èxits del teatre català contemporani (Texas)

Acudeixo per primera vegada al Espai Texas per a veure teatre i em crida l'atenció observar l'activitat que es detecta en el seu vestíbul. Bé és cert que s'inicia el cap de setmana, però també ho és que la recuperació d'aquest antic cinema de barri i la seva conversió en multisalas per al desenvolupament de diverses activitats culturals sembla que ha rebut una excel·lent resposta. La sala teatral s'ha estructurat de manera bifront, és a dir amb l'espai escènic situat entre les dues fileres de butaques, anàleg al d'algun altre teatre barceloní (per cert, amb aprofitament màxim de l'espai, la qual cosa implica que l'espectador gaudi un confort anàleg al de la sala gran del TNC, el lector habitual ja m'entén) 

Aquesta ruptura de la quarta paret convida sens dubte a una major implicació del públic en l'acció dramàtica, alguna cosa que convé molt especialment a l'obra que es presenta en aquests moments. Ens referim a “El principi d’Arquimedes”, text de Josep Maria Miró que, estrenat fa poc més de deu anys, ha aconseguit una notable repercussió internacional. Tracta de les conseqüències que un acte aparentment fútil pot tenir en la vida de les persones, i fins i tot de les institucions. Tal és el cas de cert monitor de natació que pretén cauterizar la por d'un dels seus alumnes infantils fent-li un petó. Acte que fins ahir mateix hagués passat desapercebut, però que els criteris actuals de sensibilització sobre la protecció a la infància poden transformar si no en delictiu, sí almenys en fart sospitós, sobretot quan es pretén connectar amb la identitat sexual de l'actor, considerada per alguns “diferent”. Semblant hipòtesi pot ser suficient per a provocar la ruïna d'aquest, sobretot quan la reacció de la família del menor troba ressò en les xarxes i dóna lloc a un vendaval capaç de reaccions col·lectives de caràcter emocional. L'autor convida amb això a valorar si un fet anecdòtic de semblant tenor permet valorar adequadament certs actes amb discutibles criteris morals i, per descomptat, posa en dubte la correcta utilització de les xarxes quan es fa sense mesurar la seva inevitable repercussió sobre la vida dels altres.

Leonardo V. Granados ha recuperat aquest text i ha comptat per a això amb Marc Tarrida, Sandra Monclús, Eric Balbàs i Jordi Coll, que es desemboliquen amb tota propietat en l'espai escènic mancat, com diem, de quarta paret, la qual cosa els permet entrar i sortir per qualsevol dels angles d'aquest. A la correcta interpretació de tots ells contribueix sens dubte una bona il·luminació de Silvia Kuchinow però, sobretot, una cuidadísima utilització del so creat per Guillem Rodríguez que li ha conferit una intensitat capaç de provocar el sobresalt del públic (amb una força tal que és capaç de ser detectat fins i tot físicament per l'espectador) el que li dóna un to que afavoreix una certa sensació de por, gairebé de terror i convida a col·legir un ambient de tragèdia. El que no és tal perquè Va mirar no va voler concloure l'eix temàtic de forma desagarradamente dramàtica sinó obertament, permetent que l'espectador obtingui les seves pròpies conclusions.