“Tota aquesta por que encara tinc” de Guillem Albà al sala Atrium

Torno a la sala Atrium, un dels teatres del off Barcelona, després d'alguns mesos de no haver-la visitat i em trobo amb la grata sorpresa de contemplar un espai completament remodelat, diríase que nou, amb vestíbul més ampli i acollidor i, sobretot, amb uns colors i ambientació que sorprenen l'espectador i es distancien de l'anterior ambient somort. Ho faig per a assistir a la recuperació de “Tota aquesta por que ara tinc”, l'espectacle que Guillem Albà va presentar en l'última edició del Grec i la veritat és que m'emporto una altra sorpresa, encara que de diferent tenor.

Resulta complicat descriure aquest text que Albà i Jiménez -la directora- qualifiquen com a “provocació escènica i exercici teatral visceral i personal que hibrida performance, humor, paraula i gest” i en la qual l'actor “s'enfronta a les seves pitjors pors en un salt intencionat entre caòtic i imprevisible”. Però si fos imprescindible afegir alguna cosa més diríem Albà dialoga al llarg de seixanta minuts amb l'altre personatge encarnat per Aitana Jiménez, a la qual correspon personalitzar la mort. Una mort que només espanta per la careta de la qual es desprèn ràpidament perquè resulta ser, a diferència de l'habitual, gens terrorífica, sinó afable, seductora, divertida, simpàtica, còmplice i fins a capaç de cantar. En la companyia del qual, o a vegades només, Albà gesticula, es munta sobre la tarima situada en el centre de l'espai escènic, dóna tornades espasmódicamente entorn d'ella, fa com que cau violentament sobre el sòl (hi ha salvífico matalàs ocult en la part posterior) i fet i fet parla sense fi. 

Amb quant expliquem és fàcil col·legir que “Tota aquesta perquè llaura tinc” és un espectacle inclassificable i afegiríem que difícilment comprensible, que navega a cavall entre la paròdia, la caricatura i el desenfrenament. Tot convida a pensar que Albà es troba en el seu element i s'ho passa molt bé i sense gens de por, però és que, si s'ha de jutjar pel que observem en la funció a la qual assistim, el públic també, perquè es van escoltar riures i fins i tot va haver-hi aplaudiments. En el teatre hi ha coses que a vegades resulten desconcertants.