Calderón de la Barca, al Romea amb la Companyia Nacional de Teatre Clàssic

“Obra bé que Déu és Déu” diu i repeteix Calderón de la Barca en una de les tres obres més representatives de la seva creació dramàtica: l'acte sacramental “El gran teatre del món” que, en producció de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic i direcció de Lluis Homar, arriba al teatre Romea. Una nova visita d'aquesta formació artística que s'ha convertit ja en habitual perquè és la quarta o cinquena temporada en què acudeix al local del carrer de l'Hospital per a presentar les seves últimes produccions.

Tractarem de comentar aquest muntatge des de diversos punts de vista. El primer, potser el més gastat, però no menys important, l'ideològic. Hem recordat la seva condició d'acte sacramental, un gènere que semblarà a alguns obsolet, però no és tal. Certament les actuacions eren obres d'alt contingut religiós que tractaven d'interpretar els textos i/ o dogmes sagrats de manera accessible al poble pla i que fins i tot es van representar amb farta freqüència a les esglésies. En aquest cas Calderón el fa d'acord amb el pensament de la seva època i context geogràfic, és a dir, l'Espanya del segle XVII en la qual s'havia implantat la plena vigència de la Contrareforma, del sistema d'idees de la qual i valors vol l'autor ser tributari. D'aquí la frase més emblemàtica que el personatge principal de l'obra repeteix una vegada i una altra: “Obra bé que Déu és Déu”. És a dir, que la fe no és suficient, com van sostenir els reformadors, sinó que ha d'anar acompanyada de les obres, un missatge que no ha perdut la seva vigència.

En segon lloc, sobresurt el llenguatge utilitzat per l'autor madrileny, un castellà de l'Edat d'Or polit, sonor, bellíssim, que excepte en alguns girs i expressions, sona com perfectament contemporani i que, a major afegiment, troba expressió feliç en els components de la Companyia Nacional que ho “diuen” amb meridiana claredat, en el to adequat i sense un sol dubte o sobresalt.

Ve després la posada en escena d'aquesta obra que per coneguda tal sembla que resulta punt menys que impossible innovar. Doncs bé, en aquest cas s'aconsegueix gràcies a la caracterització original de cadascun dels personatges, un moviment escènic lliure de fronteres perquè es desenvolupa tant sobre l'escenari com des del pati de butaques, les llotges o l'amfiteatre i el coprotagonismo de la música de percussió que se subratlla adequadament cada moment de l'acció dramàtica.

Tot això ha estat obra de dos professionals de teatre catalans. D'una banda, Lluis Homar, director de la companyia nacional i d'aquest muntatge que ha actuat amb absoluta llibertat i fins i tot ha revolucionat la identitat de gènere, transformant en femenins personatges que tradicionalment estaven representats per homes (en aquesta obra fins a set sobre tres homes). Per un altre, Xavier Albertí, responsable de la música, que executa amb admirable mestratge el percussionista Pablo Sánchez.

“El gran teatre del món” és de per si mateix una obra imprescindible que cal vine més d'una vegada en la vida per a deixar seduir per la bellesa del verb calderoniano. I en aquest cas, per a gaudir a més d'un muntatge imaginatiu i brillant.