Xavier Albertí: el cuplet com a expressió del protofeminisme

La llegua és una cosa viva que no sols se sustenta de la tradició, sinó que encunya diàriament termes nous que no sempre acaben consolidar de manera permanent. Va ser, sens dubte, el cas de “sicalipsis”, que el diccionari de la Reial Acadèmia defineix com a “malícia sexual, picardía eròtica” i va sorgir com a conseqüència de la publicació en 1902 de certa novel·la pornogràfica. El neologisme va fer fortuna i va arrelar en el llenguatge popular com a forma d'identificació d'espectacles i cançons d'alt voltatge, encara que a mesura que va passar el temps va anar quedant gradualment en l'oblit. Potser perquè el que fa un segle es considerava “pecaminós”, avui no escandalitza a gairebé ningú.

Sicalíptics van ser considerats la majoria dels cuplets que interpretaven belles suripantas (un altre neologisme d'aquella època, també oblidat) Va tenir el seu origen a la França galant i frívola, però va arrelar amb força per aquests pagaments i hauria quedat reclòs en l'arcà de la història si Sarita Montiel i Lilian de Celis no l'haguessin recuperat fa mig segle en un renaixement que ha tingut continuïtat en altres vocalistes posteriors.

Tal com ocorre amb la cobla espanyola, el cuplet és, des del punt de vista narratiu, un prodigi d'abreviació perquè desenvolupa en no gaire més de tres minuts una història completa, amb plantejament, nus i desenllaç. En la majoria dels casos, de temàtica sentimental i amb un to que pot anar del dramàtic al purament caricaturesc, passant pel basta o elegantment eròtic. I amb un ingredient afegit: la sàvia i còmplice utilització del doble sentit, recurs imaginatiu, però infortunadament en desús.

El director teatral Xavier Albertí ens revela també un altre tret subjacent que no havíem advertit i és l'expressió subliminal d'un cert protofeminismo ja que l'eix argumental de molts cuplets amaga actituds i/o reivindicacions pròpies de la identitat de gènere, la qual cosa equival a reconèixer-li un valor afegit certament excel·lent. Ho posa en relleu en l'espectacle Sicalíptiques que ha muntat el grup teatral Le Crupier i girarà per una trentena de teatres de Catalunya al llarg del present any. Es tracta d'un espectacle senzill amb dramatúrgia de Josep Maria Miró en el qual Mont Plans, Aina Sánchez i Carles Cors interpreten una dotzena de cançons en castellà o català, entre elles algunes tan conegudes com “La Paula te uneixes mitges” o el tango de la cocaïna. “Sicalíptiques” és, per tant, un espectacle senzill que no precisa d'alambinats decorats, ni de vists vestuari. Només requereix de bones veus, habilitat escènica i agudesa expressiva, sobretot en aquells cuplets amb major càrrega picant. 

El debut va tenir lloc en el teatre del Centre Moral i Instructiu de Gràcia, una entitat amb més de segle i mig d'existència, que disposa en la seva seu de Ros d'Olano 9 d'un espai escènic recol·lecte i excel·lentment condicionat. Una veritable bombonera que -ho confessem humilment- no havíem conegut i que l'estrena d'aquesta funció no ha donat l'oportunitat de fer-lo.