“Trampantojo” reivindica l'aportació d'Al Ándalus a la identitat espanyola

El segle XX va ser pròdig al nostre país en tota sort de polèmiques, la qual cosa sens dubte va ser prova fefaent d'un moment d'intensa i fecunda vida intel·lectual. No sols polítiques, sinó de tota mena, tals filosòfiques i/ o històriques perquè a vegades aquestes dues àrees estan fortament entrellaçades entre si. Una d'elles, tan longeva que ha arribat pràcticament fins als nostres dies, va ser la sorgida entre Claudio Sánchez Albornoz i Américo Castro entorn dels elements conformadors de la història d'Espanya, tesi que van donar lloc a sengles obres emblemàtiques de cadascun dels citats autors. Per al primer, la identitat espanyola va ser hereva directa de l'aportació romà-cristiana, sent els altres elements concurrents accessoris, mentre que Castro entenia que aquesta identitat era el fruit d'una aculturació progressiva que es va enriquir substancialment amb les aportacions àrab i mongeta.

No sé si María Villarejo ha tingut en compte aquesta polèmica a l'hora de concebre l'espectacle “Trampantojo” que es presenta a la sala Fènix però, en tot cas, voluntària o involuntàriament sembla evident que es decanta per la tesi de do Américo ja que reivindica amb èmfasi el paper d'Al Ándalus i de la cultura jueva. Ho ha fet no en forma de plúmbia tesi historiogràfica per a solaç de voraços experts, sinó utilitzant les eines de les arts teatrals i concebent un espectacle d'excel·lent factura en la seva mateixa senzillesa.

Quatre dones, perquè l'espectacle és exclusivament femení, dos d'elles instrumentistes i les altres dues actrius i cantants (Ana Nicolás, Cristina Sales, Marina Tomàs i María Villarejo, amb la col·laboració en off de Lía Sampai) executen un itinerari dramàtic que es desenvolupa en forma de recitats, passos coreogràfics i cançons, interpretades aquestes, per cert, amb molt agradable veu i tot això subratllat per un eficaç disseny luminotècnic de Selene Sánchez de Carvalho.

Com diu l'autora de la idea, responsable de la seva dramatúrgia i directora, “volem difondre i visibilitzar la petjada andalusina que forma part del nostre present i que tant s’esforcen tant a esborrar. Assistirem, doncs, a un relat històric diferent de com ens l’han explicat fins llaura on la dansa, el cant i la música en viu, el text i el teatre físic i visual és combinin en aquesta proposta multidisciplinària”. I, en efecte, a la callada, sense afany dogmàtic i sense excessos de didactisme, en “Artifici” es formula una tesi tot el discutible que es vulgui, però perfectament respectable i assumible i es fa de manera plàcida, sense alharacas, modesta però molt eficaçment, aconseguint que l'espectador se submergeixi en aquest univers que segurament l'ajudarà a comprendre millor certs trets de la nostra personalitat col·lectiva.

Poc més cal afegir tret que “Artifici” és en la nostra modesta opinió i fins avui un dels millors espectacles presentats en aquesta sala del carrer Riereta i fins i tot en el conjunt dels anomenats teatres de butxaca de la nostra ciutat.