“Dones lliures” visibilitza el paper de les dones en l'activisme antifranquista (Badabadoc)

La progressiva liberalització del règim franquista en la dècada dels anys seixanta va obligar a modificar molts aspectes de l'activitat repressiva i, en particular, el paper de la jurisdicció militar en la persecució de les activitats polítiques considerades il·legals. Això va donar lloc a la creació en 1963 del Tribunal d'Ordre Públic que va assumir tals funcions dins dels paràmetres de l'Administració judicial civil, encara que amb un règim especial. Van ser molts els processaments i condemnats per aquesta jurisdicció, alguns dels noms de la qual han passat a la història com a paradigma de l'activisme polític antifranquista. Però ningú, o gairebé ningú, recorda que en aquesta tasca va haver-hi implicades també dones que han romàs gairebé sempre en l'anonimat. Iván Campillo s'ha proposat recuperar aquesta participació femenina amb el text dramàtic titulat “Dons lliures” que es presenta a la sala Badabadoc.

L'autor ha espigolat entre la documentació disponible i ha recopilat nombrosos testimoniatges de dones intrèpides que, passant per alt la seva situació familiar o laboral, es van implicar en aquesta lluita i van patir les seves conseqüències. Van ser detingudes, subjectes a tracte vexatori en les dependències policials, processades pel TOP i condemnades. El text dramàtic evoca un rosari de situacions personals amb noms i cognoms. Es tracta, doncs, d'un text dramàtic de caràcter fonamentalment documental en el subjeu una feroç crítica de la policia, del tribunal i del sistema penitenciari, aquest últim representat concretament per l'antiga presó de dones de la Trinitat i per l'orde religiós femení que la gestionava.

Mireia Clemente i Laura Sancho encarnen a aquelles dones en les seves respectives peripècies personals i ho fan amb impecable força dramàtica, aportant, quan és el cas, una nota que atenua el dramatisme de la seva situació com va ser la supervivència, fins i tot en les més adverses situacions, del sentit de l'humor. 

Campillo assumeix el paper del locutor “oficial” que informa i justifica la repressió i exerceix per tant la funció del narrador amb el qual enllaça les diferents històries individuals, tasca que compleix amb un to potser excessivament paròdic.

L'estructura de l'espai escènic de la sala Badabadoc (Quevedo 36) es presta, per la seva immediatesa, a donar calidesa a una narració dramàtica que aconsegueix recuperar per a les actuals generacions un protagonisme que va tenir notable importància i que no sempre ha estat degudament valorat.