“A la màgia tot és possible, perquè no hi ha res més que un efecte visual” (Mago Yunke, “Hangar 52”)

L'il·lusionisme no sols és entreteniment i fascinació; pot ser també una eficaç arma de guerra, com es va demostrar durant la segona contesa mundial quan els britànics van ser capaços d'enganyar a l'exèrcit del mariscal Rommel protegint el port d'Alexandria dels seus bombardejos mitjançant el truc de crear una ciutat falsa en un altre punt pròxim de la costa, la qual cosa va confondre als aviadors alemanys, que també van quedar desconcertats quan en anar a atacar el canal de Suez l'ús dels reflectors d'aquesta via de comunicació degudament reforçats per miralls estroboscòpics giratoris els va deixar fora de joc. Tals ardits no van ser concebudes per sesudos enginyers militars, sinó per un artista de varietats, el mag Jasper Maskelyne, que ha passat a la història tant per les seves capacitats per a sorprendre al proïsme des d'un escenari, com per a despistar l'enemic sobre el camp de batalla.

Molt lluny d'aquell desert egipci i a Vilavella, poble de la província de Castelló de la Plana situat al peu de la serra de Espadán, un nen anomenat Salvador Vicent Martínez quedava fascinat quan mirava el cel i veia com volaven els avions i, més encara, quan va conèixer les gestes de l'il·lusionista anglès. Un dia va decidir que seria mag i amb el temps, s'ha convertit en el Mag Yunke, un professional de l'espectacle que ha recorregut mig món seduint a diversos milions d'espectadors i que ha tornat a Barcelona per a oferir en el teatre Apol·lo l'espectacle de màgia de grans aparells titulat “Hangar 52”.

Luis Marsillach (pare d'Adolfo, l'actor del mateix cognom) que en el seu temps va ser respectat periodista i crític teatral, deia que “les varietats són el menys variat del teatre”, alguna cosa que aplicava també a un del seu gèneres, l'il·lusionisme. Però sens dubte hauria modificat aquesta opinió si hagués vist sobre al Mag Yunke, l'actuació del qual és un malbaratament d'imaginació, habilitat, espectacularitat, bellesa plàstica i bon humor, com quan, tractant de justificar els seus cabells rossos, diu que “sóc fill de la meva mare i d'un amic escocès del meu pare”. El nervi del xou està constituït per una sèrie de números en els quals apareixen i desapareixen persones com per art de ensalmo, inclòs un petit espectador els pares del qual li perden de vista quan el Mag li convida a pujar a l'escenari i a muntar amb ell en la carcassa d'un avió, per a veure'l aparèixer de nou més tard sa i estalvi però des del fons de la sala! En “Hangar 52” tots els trucs estan hàbilment enfilats amb un muntatge coreogràfic que compta amb la utilització puntual de nombrosos i sorprenents efectes especials. 

Ens va comentar Salvador Vicent que tots els trucs que utilitza, menys un que ja va llevar, són fruit de creació pròpia. Els prepara en el taller que posseeix en la seva població natal on exerceix el seu treball d'artesania escènica amb geni, perseverança i il·lusió, però també amb tota una filosofia de l'ofici que li fa dir: “en la màgia tot és possible, perquè no és sinó un efecte visual i el valor artístic de qualsevol número d'il·lusionisme no sols està en el parany que s'utilitza, sinó en la forma en la qual el professional tracta de seduir al públic”. Als efectes del qual ha de tenir molt en compte que “l'única cosa que l'espectador no perdona és l'avorriment”. Una cosa impossible que ocorri en aquest espectacle fascinant que romandrà en el paral·lel barceloní fins a finals de març per a seguir després el seu itinerari per diversos països i recalar finalment a l'Aràbia Saudita.