“Les mares”, un sainet costumista i transvestit

Els actors gironins Fel Faixedas i Carles Xuriguera poden dir, pel que fa a Les mares, obra que presenten al Teatre Poliorama, allò de "Juan Palomo, jo m’ho guiso i jo m’ho menjo", ja que en són alhora els autors, intèrprets i directors. Tal com van explicar, l’espectacle es basa en nombrosos records personals i familiars, tractats amb distanciament i humor, amb un propòsit velat però molt detectable: evocar la seva memòria i retre homenatge a les seves progenitores.

Fel i Carles es transformen amb aquest fi damunt l’escenari, és a dir, parlen, s’expressen, reaccionen i fins i tot vesteixen com ho haurien fet elles. Cal subratllar aquest últim punt perquè aquesta identificació implica que tots dos actors, al llarg de bona part de la funció, es travesteixen amb roba i pentinats femenins. I encara que avui dia vestir roba considerada pròpia d’un altre sexe no revesteix cap importància, sí que pot ser rellevant quan es fa amb la intenció d’encarnar la figura de les seves pròpies mares. Tanmateix, tots dos ho desenvolupen de manera desacomplexada i desinhibida, però sense perdre mai el respecte, tot i que dona peu a tot tipus d’equívocs, situacions i moments còmics. Es pot dir, per tant, que ens trobem davant d’un sainet còmic clàssic que obliga Faixedas i Xuriguera a compatibilitzar, successiva o alternativament, dos rols diferents: el que defineix la seva pròpia personalitat i el que se suposa que seria el de cadascuna de les seves mares.

L’itinerari dramàtic es desenvolupa amb pocs elements escènics (tot i que hi ha dos taüts a la conclusió), però utilitza recursos audiovisuals amb imatges dels mateixos actors/autors quan es confabulen per concebre aquest projecte compartit, així com testimonis d’algunes dones reals, que aporten petites referències a les seves pròpies experiències o emocions personals.

El sainet és un gènere que té com a objectiu principal fer riure el públic, i Les mares ho aconsegueix plenament. Segons la nostra experiència, el públic és complaent i, en la seva immensa majoria —almenys en la funció a la qual vam assistir— pertanyent a la tercera edat. El fet que els espectadors riguessin i, per tant, s’ho estiguessin passant bé ens va fer pensar que el travestisme com a expressió d’identitat sexual ha estat, almenys en aquests indrets, perfectament assimilat fins i tot per les persones grans. Això ens porta a concloure que Les mares aconsegueix, de manera subliminal, deixar clar que la identitat de gènere ha deixat de ser un tabú, fins i tot per a un públic veterà que sovint suposem, potser injustament, lligat a esquemes mentals obsolets.