“Lapònia” o quan els reis són els papes (Comtal)

Si hi ha un paradigma teatral reeixit i ben aprofitat a les sales teatrals del nostre temps -sense anar més lluny, a les de Barcelona- és el que anomenem “comèdia de matrimonis”. És a dir, una trama dramàtica construïda al voltant de quatre personatges -dues parelles no necessàriament sentimentals- que es troben accidentalment en un punt i moment determinats amb qualsevol motiu i entre els quals sorgeix inesperadament un conflicte per insignificant que sigui, però que derivarà en un final sorprenent. És hereu directe del principi de les “tres unitats” del teatre neoclàssic (acció, temps i lloc) i s’adapta com un guant a les necessitats de la producció actual perquè no exigeix inversions arriscades, entre altres raons pel nombre reduït d’intèrprets, i permet resoldre-ho tot en un temps no superior als noranta minuts, que és la durada estàndard actual de qualsevol espectacle teatral.

Mestra del gènere és l’escriptora francesa Yasmina Reza, de la qual coneixem dues obres d’aquest tipus: Art i Un déu salvatge, aquesta última justament ara mateix a la cartellera barcelonina. Doncs bé, coincidint amb el text de Reza, Cristina Clemente i Marc Angelet estrenen Lapònia al Teatre Condal.

Són tots dos autors tributaris conscients de l’última obra esmentada de Reza o és fruit de la casualitat? Perquè el cert és que l’esquema dramàtic de Lapònia recorda indefectiblement el de Un déu salvatge: una parella de matrimonis amb fill/a que, un cop reunits, s’enfronten a un problema sobrevingut. En fi, bé podríem dir allò de nihil novum sub sole. Establert l’explicitat déjà vu, queda a criteri dels autors que s’inclinen per aquest esquema de fusteria teatral escollir el to dramàtic, còmic, satíric, romàntic o de qualsevol altra naturalesa amb què pretenguin singularitzar la seva obra. No queda gaire clar si el to escollit en aquesta ocasió -còmic- és fruit deliberat de Clemente i Angelet o resultat de l’aportació de Nelson Valente, responsable de la direcció del muntatge. Sembla, en tot cas, una decisió encertada, perquè el cert és que el punt de partida del conflicte (la revelació d’un menor a un altre de l’autoria real dels regals de Nadal) és trivial i no convida al dramatisme existencial.

Hi contribueix l’actuació de Míriam Iscla i David Bages, que accentuen el caràcter paròdic dels seus personatges, en contrast amb la interpretació més continguda d’Anna Sahun i Albert Prat.

Tot el que s’ha escrit fins ara no impedeix afegir que Lapònia és, al marge de la seva discutible originalitat, una comèdia ben estructurada, correctament interpretada, adequadament “vestida” pel que fa a la seva ambientació -abstracció feta que la ficció narrativa se suposa que ocorre a la llunyana Finlàndia- i, per tant, entretinguda i agradable.