Mor Mario Vargas Llosa als 89 anys: s'acomiada una era daurada de la literatura llatinoamericana

L'escriptor hispà-peruà Mario Vargas Llosa ha mort aquest diumenge als 89 anys en la seva residència de Lima, on vivia des de 2022. La notícia va ser confirmada pel seu fill Álvaro Vargas Llosa a través de la xarxa social X: “Amb profund dolor, fem públic que el nostre pare ha mort avui a Lima, envoltat de la seva família i en pau”.

Amb la seva partida, es tanca un capítol irrepetible de la narrativa en llengua espanyola. Vargas Llosa va ser un dels últims grans representants de l'anomenat “Boom llatinoamericà”, aquella generació que va revolucionar la literatura en el segle XX al costat de noms com Gabriel García Márquez, Julio Cortázar o Juan Rulfo. El seu llegat és immens, tant en qualitat com en quantitat, i abasta més de sis dècades d'escriptura incansable, des de la ciutat i els gossos (1963) fins a les seves obres més recents.

Autor compromès, intel·lectual combatiu, Vargas Llosa mai es va limitar a la ficció. La seva veu va ressonar també en l'assaig , el periodisme i la política. Va ser, com va dir algú una vegada, algú que “hagués triomfat en qualsevol camp”, però que va triar, amb vocació primerenca, ser escriptor. I no qualsevol escriptor, sinó un dels més ambiciosos del seu segle.

Premi Nobel de Literatura en 2010, Vargas Llosa va anar també candidat a la presidència del Perú en 1990 i, anys més tard, va adquirir la nacionalitat espanyola. La seva trajectòria va ser tan brillant com polèmica, i la seva figura pública va generar tant admiració com rebuig. Però el seu talent narratiu, la seva capacitat per a construir mons i retratar el poder, la violència i el desig, romandrà com a part del cànon literari.

La seva obra pot dividir en dues grans etapes. La primera, de caràcter monumental, inclou novel·les com a Conversa en La Catedral, La guerra de la fi del món o La festa del Chivo, on va desplegar el seu estil més dens i complex. En una segona etapa, més irregular, Vargas Llosa va alternar novel·les menors amb títols de notable recepció, encara que amb menor intensitat literària.

En vida, va ser moltes vegades comparat —i enfrontat— amb Gabriel García Márquez, tant en el literari com en el personal. Aquella famosa bufetada que li va propinar en 1976 va segellar simbòlicament una rivalitat que anava més enllà dels llibres. Eren dues visions del món, de l'art i de la política. I al mateix temps, dos rostres d'una mateixa moneda: la dels grans narradors que van portar la literatura llatinoamericana al centre de l'escenari mundial.

Amb la seva mort, no sols desapareix un escriptor. S'apaga una època en la qual la literatura encara podia ser un esdeveniment, una manera d'interpretar el món, un territori de batalla ideològica i estètica. Vargas Llosa va ser l'últim dels grans. I amb ell, baixa el teló d'una generació irrepetible.