Joan Yago imagina com pot ser el nostre món en “El futur”

La ciència-ficció és un gènere que ha donat moltíssim joc tant en l’àmbit literari com en el cinematogràfic, però la veritat és que la seva expressió en l’àmbit teatral és mínima. I, tanmateix, les arts escèniques són també una excel·lent eina per fer exercicis de prospectiva no només imaginatius, sinó també plausibles i fins i tot atractius. Joan Yago s’hi va atrevir amb El futur, una obra dramàtica que torna als escenaris, en aquest cas al de la sala Versus Glòries, després d’haver estat prèviament en altres teatres.

Yago recorda com a punt de partida les profecies que es van emetre a principis del segle XX sobre com seria la vida al nostre planeta a finals d’aquella mateixa centúria i ens descobreix que, al costat d’algunes intuïcions més o menys encertades, n’hi va haver moltes altres de frustrades, com la que deia que Mèxic seria un dels països amb més nombre d’habitants, al voltant dels 200 milions. Ningú va ser capaç d’imaginar que hi hauria altres països capaços de superar els mil milions. De la mateixa manera que ens ha passat a nosaltres respecte als nostres avantpassats, no serà sobrer preguntar-nos què poden dir en el futur fills, néts o besnéts quan vegin les nostres fotos, què pensaran dels nostres pentinats, de la nostra roba, de l’expressió facial o dels costums i hàbits que van perfilar la nostra vida.

A partir d’aquí, l’autor proposa una sèrie de situacions cadascuna més arriscada i insòlita que l’anterior, fins a suggerir la preocupant possibilitat que la ment individual pugui ser esborrada i/o recuperada a voluntat. Quan tants augurs del futur ens conviden a imaginar el temps que vindrà intentant preocupar-nos —certament hi ha motius per fer-ho—, Yago ha preferit optar per un to exempt de dramatisme i propi de la comèdia, pel que el desenvolupament de l’acció dramàtica convida en reiterades ocasions al somriure còmplice, si no a la rialla. Com diu Yago, “es tracta d’un exercici retrospectiu, alhora que també d’una mirada cap endavant que s’atreveix a imaginar quins seran els neguits de les societats futures i com viuran el seu dia a dia: un intent —de vegades inconscient i desesperat— d’imaginar un demà positiu, alegre o, com a mínim, divertit”.

Sota la direcció de Júlia Valdivielso, Berta Bähr, Cristina Baró, Julia Calzada, Martí Costa i Xènia Sellarés donen vida als diferents personatges i compleixen aquesta tasca amb una gran versatilitat i convicció interpretativa. D’aquesta manera, El futur consolida la vigència d’aquesta proposta escènica que podríem emmarcar dins del “teatre de ciència-ficció”, alhora que en el del no menys desitjable entreteniment.