El Bèjart Ballet de Lausana a Terrassa

Repasso la biografia de Maurice Béjart, un dels grans renovadors de la dansa al llarg del segle XX, i m’assabento que en la seva joventut va estar temptat pel desig de convertir-se en torero. Sorgeix aleshores la pregunta de si la dansa i la tauromàquia són o no arts oposades, però qui hagi presenciat una corrida en alguna ocasió des de qualsevol tendido d’una plaça de toros sap molt bé que, lluny de ser antagòniques, ambdues arts comparteixen molts punts en comú. L’exercici de la dansa, com el del toreig, requereix una constitució física adequada, exigeix un entrenament constant i, quan sobre l’arena es produeix l’enfrontament entre l’home i el brau, sorgeix una relació que es manifesta en una mena de coreografia plena de bellesa visual i fins i tot de poesia. És innecessari recordar que així ho han entès nombrosos artistes plàstics i escriptors que han deixat constància de fins a quin punt la lidia ha inspirat la seva obra.

Això mateix es va poder veure també a LaFACT de Terrassa amb l’actuació del Béjart Ballet de Lausanne, que va oferir un programa molt “bejartià”. Certament, Bye, bye, baby blackbird, la primera peça de l’espectacle amb què es va iniciar la funció, no era obra del mestre, sinó d’un dels seus deixebles, Joost Vrouenraets, qui va expressar clarament la seva vinculació amb la línia estètica del seu inspirador. És una coreografia coral en què hi va intervenir tota la companyia i que acredità una excel·lent preparació, combinant el domini de la formació clàssica amb trets propis de la contemporaneïtat.

La resta de la funció sí que va ser enterament bejartiana i, en gran mesura, un ventall de les fonts que van inspirar el treball del fundador de la companyia. Bhakti II té una evident inspiració hindú, de la mateixa manera que els duets Héliogabale i Dibouk revelen l’eco de les formes expressives africanes i jueves, respectivament. Tot això culmina amb L’ocell de foc, una peça en què la música de Stravinski es tradueix en una dansa d’extraordinària vitalitat expressiva, en què va brillar amb llum pròpia el solista Kanosueke Takeoka.

El Béjart Ballet de Lausanne acredita la impecable preparació de cadascun dels seus artistes, basada tant en el domini de la dansa clàssica com en formes expressives contemporànies, i fins i tot algunes molt vinculades a les arts parateatrals, sense menysprear, quan s’escau, una innegable vena humorística.

L’atzar va voler que la presència del Béjart Ballet coincidís a la mateixa seu de LaFACT amb una exposició de l’obra de Brossa, que va ser un amant incondicional de les arts parateatrals. Aquesta coincidència casual va articular una feliç connexió entre allò que es veia a la sala d’exposicions i el que ocorria sobre l’escenari.