La inflació, l'enèsim mal d'Espanya: arriba a nivells de fa gairebé 40 anys

 

La vida és molt, molt cara. Probablement, aquesta afirmació no doni cap informació al lector, perquè tots ho notem. Ho podem veure a les factures de la llum i del gas, a l'hora de fer la compra -Qui no ha posat 4 coses a la cistella de la compra i s'ha quedat ojiplàtic en veure el preu final per alguna cosa que, fa temps , hauria sortit molt més barat?-, a l'hora de pagar el lloguer o en el moment d'omplir el dipòsit de benzina.

 

Tot puja -excepte els sous, és clar-. De fet, l'Índex del Preus de Consum (IPC) s'ha disparat aquest mes de juliol i ja ha arribat al 10,8%, segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Cal remuntar-se al 1984 per veure un nivell d'inflació tan elevat a Espanya.

 

Aleshores, entre el 1973 i el 1985, Espanya estava sumida en una greu crisi econòmica, l'inici de la qual va coincidir, per cert, amb la mort del dictador Francisco Franco. L'economia espanyola mostrava un retard important respecte a altres potències europees, l'estructura de les indústries era massa antiquada i poc competitiva, per la qual cosa es depenia en gran mesura de l'exportació... i va acabar desembocant en una ràpida elevació dels costos de producció, una caiguda de la inversió, una reducció de les exportacions, un descens dels ingressos externs... vaja, cosa que és una crisi econòmica en tota regla.

 

Els historiadors s'atipen de dir que la història és cíclica, i alguns dels punts de la crisi de fa 40 anys s'estan produint ara, com el preu elevat dels costos de producció, encara que en aquest cas ha estat provocat per una pandèmia a escala mundial.

 

 

En qualsevol cas, el quid de la qüestió és el mateix: els preus són pels núvols. La inflació encadena tres mesos consecutius d'ascensos a la taxa interanual: a l'abril estava per 8,3%, al maig va pujar fins al 8,7%, al juny va escalar fins al 10,2% i, al juliol, s'ha assolit 10,8%. Segons l'INE, aquesta escalada dels preus és deguda, principalment, a la pujada dels preus dels aliments i begudes no alcohòliques, i de l'electricitat.

 

Pedro Sánchez, el president de l'Estat, ha reconegut que és una "mala dada", i que la inflació "és la principal tasca que té al davant el Govern d'Espanya". I ja està bé que ho sigui, ja que els preus que ens trobem els ciutadans a l'hora de comprar o pagar factures es fan cada cop més inassumibles. La teoria és "fàcil" d'entendre -una guerra que ha provocat escassetat als aliments i als materials de producció, amb la pujada de preus que comporta segons la llei de l'oferta i la demanda, etc.-, però a l'hora de la pràctica, que un carretó de la compra que abans s'omplia per 120€ ara s'ompli per 170€, costa d'assimilar.

 

Tot i això, la part bona és que el preu dels carburants ha disminuït les últimes setmanes. En algunes benzineres encara s'arriba a veure els 2 euros/litre, però en algunes altres el preu ha disminuït (sense anar més lluny, una servidora ha posat gasolina aquesta setmana a 1,749€/litre). Compte, que segueix sent un preu desorbitat, però la capacitat de resiliència (o d'estar atontats amb altres temes, que també pot ser) que tenen els espanyols ha fet que ens acostumem a deixar-nos més o menys mig ronyó cada cop que hem d'omplir el dipòsit del cotxe. I és una pena, però així són les coses, i així sembla que continuaran durant un bon temps.