El teletreball impulsa la mobilitat: més madrilenys a Catalunya que catalans a Madrid

La consolidació del teletreball després de la pandèmia ha provocat un significatiu augment de la mobilitat geogràfica entre comunitats autònomes, segons dades de l' Agència Tributària (AEAT). El 2023, un total de 229.084 treballadors van canviar de residència, un 53,7% més que abans de la COVID-19 , quan les xifres rondaven els 150.000 trasllats anuals.

El País Valencià lidera el saldo positiu en mobilitat laboral, amb 4.779 treballadors més que van arribar a la regió respecte als que se'n van anar. Madrid ocupa el segon lloc, amb un saldo positiu de 4.167, seguida de les Balears (2.298) i Catalunya (2.215).

En el cas de Catalunya, 26.324 treballadors van arribar a la comunitat, mentre que 24.109 van decidir mudar-se a altres regions. Madrid és la principal font de nous residents, amb 5.733 treballadors, seguida pel País Valencià (4.257) i Andalusia (1.750).

D'altra banda, Catalunya va perdre 5.437 treballadors que es van traslladar a Madrid, cosa que deixa un balanç favorable de prop de 300 madrilenys més que van optar per Catalunya. Tot i això, la relació amb Andalusia mostra un patró diferent: per cada andalús que es muda a Catalunya, tres catalans emigren cap al sud, sumant un total de 4.277 trasllats. Aquesta dinàmica inverteix la migració tradicional d'Andalusia a Catalunya registrada al segle XX.

La Comunitat Valenciana també és una destinació destacada per als catalans, amb 4.095 trasllats, mentre que les Balears (2.126) i Aragó (1.856) figuren com altres opcions populars.

En termes generals, Madrid lidera la mobilitat laboral amb 56.276 residents nous, el doble que Catalunya, que ocupa la tercera posició després d'Andalusia. Aquestes xifres reflecteixen com la flexibilitat laboral està redefinint els fluxos migratoris interns, afavorint regions amb condicions atractives de vida i creixents oportunitats econòmiques.

Segle XX

Els moviments migratoris no són una cosa nova. De fet, van ser molt importants durant el segle passat, cosa que va ajudar Catalunya a transformar el seu teixit social i econòmic. Entre les dècades del 1950 i el 1970, la regió es va convertir en la principal destinació per a milers de persones provinents d'altres comunitats autònomes, especialment d'Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa i Múrcia. Aquest flux migratori va respondre a la industrialització de Catalunya, que va generar una alta demanda de mà dobra en sectors com la construcció, la manufactura i els serveis.

El context econòmic de postguerra i la precarietat a les regions rurals del sud d'Espanya van empènyer aquestes persones a buscar millors oportunitats a Barcelona i altres zones urbanes catalanes. Aquestes migracions massives van contribuir al creixement demogràfic de Catalunya, que va passar de 3,2 milions d'habitants el 1940 a més de 5 milions el 1975.

Els immigrants van tenir un paper crucial en el desenvolupament econòmic de Catalunya, però també van enfrontar reptes d'integració social i cultural, atesa la diversitat lingüística i la percepció de ser “forasters”. Amb el temps, aquestes comunitats es van assentar i van contribuir a una identitat catalana més plural.