Una Colorada val més que cent descolorides

Vaig acabar el meu 2022, enmig del plor que em va produir la mirada de dos germans: ella de 13 a segon de secundària i ell de nou a tercer de primària. Li vaig demanar a la mare –de cinc fills i quatre pares– que els fes ous a la mexicana i atoli de maduixa. Els vaig posar a la taula bunyols que algú m'havia compartit per Nadal i em vaig adonar la mida de la seva gana perquè no va quedar ni una llesca de pa, ni un ou a la canastreta.

El noi es va acostar on jo veia les notícies del sepeli de Pelé i els vaig preguntar si sabien qui era Pelé. ¡La mirada va ser idèntica a la de la nova secretària d'educació quan van pretendre entrevistar-la sobre els seus plans per a la SEP! Tot seguit vaig inquirir sobre el seu gust pel futbol: Mateixa mirada, idèntic silenci. Instintivament –he estat mestra des de la meva primària- vaig començar a donar explicacions preguntant Saben que va ser un gran futbolista, diverses vegades campió mundial?

Vaig ser interrompuda pel noi de 9 anys “fa fred perquè aquesta ennuvolat oi...?” …Vaig canviar el tema i vaig dir, saps que és el que ens fa calor? Em vaig posar a parlar del sol i amb més frustració vaig sentir com si jo parlés a totonaca i ells a… ¿? Aleshores vaig prendre la meva tassa de cafè, la tapa de la crema, la de la llet i tot el que restava de l'esmorzar per explicar-los la calor que ens dóna aquesta estrella i com es fa més lleu quan la terra és lluny.

Els vaig dibuixar en un full –el meu pissarra improvisat- com que la tornada no és rodona, sinó “xuca”, va concloure el nen, els vaig parlar de l'ordre: mercuri, Venus, Terra, Mart…. Júpiter, Saturn… Novament es van començar a distreure i mirar igual que la secretària. Vaig intentar indagar el que sabien d'estrelles, planetes i res, tot era silenci, mirada d'estranyament com si fossin experts de 90% lleialtat i 10% preparació.

Vaig començar a recordar la meva primària a principis dels cinquanta. La meva mare –emigrant europea- els ensenyava a llegir tot el queia per casa. Francisca havia de fer planes d'a, e, i, o, u, sota la meva supervisió i m'encantava quan podia llegir, la mama, el pare, em mima.

Aleshores vaig reconèixer que no podia seguir endavant si abans no avaluava el nivell de coneixement dels meus dos alumnes nous i vaig preguntar a la noia de secundària. D'on els vaig explicar que era Pelé? De Mercuri!!, …Déu aquests són planetes treu el paper que et vaig dibuixar dels continents. No has tingut un mestre que t'he ensenyat geografia? “si, però ja se'm va oblidar va ser a la primària”.

Vaig prendre llavors una bossa oberta de papes, fregides, i vaig demanar a la noia que llegís el paràgraf dels ingredients: content…no niu… No ho podia creure, segon de secundària i gairebé no pot llegir, li vaig passar la bossa al nen de 9 anys li vaig demanar que llegís i em va dir amb fortalesa, la marca de les papes. Déu meu! crec que entendran perquè vaig suspendre la meva classe inútil i el meu plor. No saben llegir! I van a les escoles de la ciutat de Mèxic, passen any i reben beques del benestar.

He començat a pensar que puc fer, però no són només aquests dos nois, són milers, milions, que no entenen la diferència entre planetes i continents, que ignoren què significa la rotació de la terra, i la diferència entre un cercle perfecte i una volta el·líptica ni imaginar que algun dia puguin ser emprats en qualsevol cosa ni tan sols semi-formal.

A canvi del seu analfabetisme si entenen el que significa que els paguin als sicaris, els sembla just que hi ha qui els pugui comprar tapes de coladores, encara que tothom sàpiga que són robades i com és d'important posar-se vius per treure raja de la rapinya . Quin futur espera a aquesta generació? Quan les coses canviïn –perquè han de canviar- es quedaran sense certificats de primària? Els seguiran donant les almoines del bé estar? Seguiran tenint els del crim organitzat, ganes de donar-los suport com una manera d'ampliar el nombre de reclutes? Cap qüestionament que pugui atendre la secretària deducació és la resposta més viable.

Tornem si més no als nivells que teníem a la dècada dels seixanta?

De moment aquest 2023, és crucial per intentar corregir rumbs perquè més enllà de colors, doctrines, històries el que està a punt de perdre's es diu Mèxic. Aquest meravell país, que ens va permetre convertir en realitat les nostres aspiracions.

Aquest privilegiat espai de la geografia mundial, serà arrencat als mestissos, que van aconseguir avançar -perquè un percentatge important gaudeix d'habilitats superiors als de molts altres països- i serà molt difícil admetre que permetem ser matxetejats amb arguments propicis a la divisió, la baixa autoestima i la pèrdua de valor que a nosaltres ens van servir d'impuls per arribar on ho vam fer.

Avui a les persones grans -sobretot si són dones- se'ls veu com a víctimes fàcils -el mateix per part de fills, néts, nebots o simples criminals- per apropiar-se de les seves joies, mobles i fins i tot immobles. Tenen idea de com es respectava antany els avis?

Difícil és fer una consideració transcendent, si l'única cosa que interessa és “quan tens”, sense importar d'on vens. Perquè em sentiré culpable si aquests avis ja estan en edat de morir-se? I pel camí no només es perd un patrimoni, sinó la història d'aquesta família, d'aquest entorn urbanístic i fins i tot els èxits que els van permetre a aquests éssers humans, arribar on van arribar i tenir el que tenien.

Què passarà amb aquesta adulta gran que no van matar a la colònia Roma els seus empleats, ara que ja els van detenir a tots? Els qui consumiran aquest patrimoni els advocats, els buròcrates, els d'algun asil? Quina educació han tingut aquests subjectes que els han fet mal?