Per què al Barça li costa tant inscriure Dani Olmo?

El FC Barcelona es troba novament amb dificultats per inscriure un dels seus fitxatges estrella a LaLiga. En aquesta ocasió, el problema afecta Dani Olmo, recentment adquirit en el mercat d'estiu. Aquesta situació no és nova per al club català, que ja va viure un escenari similar el 2022 amb Jules Koundé. En aquell moment, el central francès va haver d’esperar més temps del previst per debutar en competició oficial a causa dels problemes del Barça per complir amb les estrictes normatives econòmiques de LaLiga.

L’arrel d’aquestes dificultats es troba en les regles financeres imposades per LaLiga, que són considerablement més estrictes que les d’altres lligues europees. Aquestes regulacions s’alineen amb els principis del Fair Play Financero (FFP) introduït per la UEFA el 2009, que té com a objectiu principal promoure la sostenibilitat financera dels clubs de futbol europeus, evitar que els equips incorrin en deutes excessius i garantir que no gastin més del que ingressen. La implementació completa d’aquestes regles va començar en la temporada 2011-2012 i s’han convertit en un pilar fonamental per al control financer dels equips.

A Espanya, LaLiga estableix un límit salarial molt rigorós per als clubs, basat en els ingressos i despeses previstos de cada entitat. Aquest límit s’imposa per garantir la sostenibilitat financera dels equips i evitar endeutaments excessius. Els clubs han d’ajustar els seus salaris i costos de plantilla a aquest límit abans de poder inscriure nous jugadors. En el cas del Barça, la seva situació econòmica, marcada per un elevat deute i la necessitat de reduir la massa salarial, fa que complir amb aquestes normatives sigui particularment desafiante.

No només el Barça ha afrontat problemes amb aquestes regulacions; altres equips espanyols també han hagut d’ajustar les seves plantilles per complir amb els límits salarials. Per exemple, el Valencia CF i el Real Betis han experimentat dificultats similars en el passat recent, havent de vendre jugadors o reduir salaris per inscriure nous fitxatges. Aquest sistema obliga els clubs a portar una gestió econòmica rigorosa i, a vegades, a prendre decisions esportives difícils per alinear les seves finances amb les exigències de LaLiga.

Comparant amb altres lligues europees, les diferències són notables. A la Premier League anglesa, tot i que existeixen regles de fair play financer, aquestes no imposen un límit salarial tan estricte com el de LaLiga. Els clubs tenen més llibertat per gastar en fitxatges i salaris, sempre que no incorren en pèrdues significatives a llarg termini. Això permet a equips com el Chelsea realitzar inversions massives sense afrontar les mateixes dificultats per inscriure jugadors que enfronta el Barça. A la Ligue 1 francesa, les normatives són també menys restrictives, i tot i que es supervisa la situació financera dels clubs, no s’imposen els mateixos límits salarials estrictes. El PSG, per exemple, ha pogut fitxar jugadors de perfil alt sense afrontar problemes significatius d'inscripció.