Crisi del lloguer a Espanya: com resolen aquest problema la resta de països europeus?

A Europa, la regulació dels lloguers és un tema de gran rellevància, especialment en un context on la demanda d'habitatge continua creixent i els preus continuen en alça, cosa que genera tensions als mercats immobiliaris. Espanya no n'és l'excepció i enfronta una situació preocupant. El setembre del 2024, el preu mitjà del metre quadrat de lloguer va assolir els 13 euros, fet que suposa un augment del 10,2% respecte a l'any anterior.

Aquest increment, impulsat per l'escassetat d'habitatges disponibles i l'elevada demanda, ha fet que moltes ciutats es considerin "zones tensionades", on l'accés a un habitatge assequible ha esdevingut un desafiament per a gran part de la població. Tot i aquestes circumstàncies, Espanya compta amb un percentatge d'habitatge social molt reduït, amb prou feines el 2,5%, cosa que agreuja encara més el problema per als que busquen solucions habitacionals.

En aquest context, el govern de Pedro Sánchez ha plantejat com a objectiu augmentar l'oferta d'habitatges socials, amb un pla ambiciós que preveu la creació de 184.000 habitatges destinats al lloguer social. Aquesta mesura busca alleujar la pressió del mercat i oferir una alternativa assequible per a aquells que més ho necessiten. Tot i això, Espanya no està sola en aquesta crisi, i molts països europeus també enfronten reptes similars, encara que amb diferents enfocaments i regulacions en els seus mercats immobiliaris.

A Alemanya, per exemple, i com ha recollit Infobae, cada estat federat té la possibilitat d'adoptar normatives específiques a les zones considerades tensionades. En aquestes àrees, s'estableix un preu de referència i els nous contractes de lloguer no poden excedir aquest límit. Aquesta regulació busca contenir els preus i protegir els llogaters enfront dels augments excessius.

Suècia adopta un enfocament diferent, on el preu de referència als lloguers s'estableix mitjançant negociacions col·lectives entre llogaters, empreses municipals i propietaris privats. Tot i que aquest sistema ajuda a mantenir preus més accessibles, ha reduït l'oferta d'habitatges, ja que els propietaris veuen menys atractiu construir o llogar.

A França, l'índex de referència dels lloguers està vinculat a l'Índex de Preus al Consumidor (IPC), cosa que permet limitar els increments de lloguers en un 20% per sobre del valor mitjà en zones tensionades. A més, s'han implementat mesures per prohibir el lloguer d'habitatges que no compleixin certs estàndards d'eficiència energètica, com ara un bon aïllament tèrmic.

Tant als Països Baixos com a Àustria, el lloguer social juga un paper crucial al mercat immobiliari. Als Països Baixos, el 30% dels habitatges estan destinats al lloguer social, mentre que a Àustria la xifra és del 24%. A tots dos països, els preus de lloguer s'ajusten en funció de la inflació i es mantenen per sota del valor del mercat, cosa que garanteix l'accés a habitatges assequibles per a una part significativa de la població.

A Portugal, encara que no hi ha una regulació directa sobre els preus de lloguer, el govern ha implementat incentius fiscals per a aquells propietaris que lloguen habitatges per sota del valor de mercat. Aquesta mesura busca motivar els propietaris a oferir lloguers més assequibles, encara que el seu impacte a l'oferta d'habitatge continua sent limitat.

Finalment, a Itàlia, els contractes de lloguer estan subjectes a un límit basat en la indexació. El preu de lloguer es fixa per a un període de quatre anys, durant els quals no es permeten augments, cosa que brinda certa estabilitat als llogaters davant de les fluctuacions del mercat.