Governs ecologistes exigeixen justícia climàtica a la Cop29, davant una proposta de la UE i els EUA molt criticada

Durant la COP29 celebrada a Bakú, els Estats Units i la Unió Europea van proposar augmentar el finançament climàtic de 100.000 milions a 250.000 milions de dòlars anuals per al 2035, xifra que ha estat àmpliament criticada per la seva falta d'ambició. Països africans i petits estats insulars van subratllar que, considerant la inflació i el cost creixent dels desastres climàtics, l'augment real tindria un impacte marginal. Veus destacades, com l'ONG Global Citizen, van qualificar la proposta com a “cacauets”, és a dir, com a insuficient, davant d'un planeta que està “ardint”.

La presidència de l'Azerbaidjan va suggerir diversificar les fonts de finançament i va involucrar aportacions privades i multilaterals. Tot i això, aquesta idea no ha aconseguit consens. Organitzacions internacionals i experts, com Nicholas Stern, van emfatitzar la necessitat d'un mínim de 300.000 milions de dòlars anuals per complir els objectius climàtics globals. A més, els debats es veuen entelats per la falta de compromís col·lectiu: delegacions clau, incloent-hi les de la Xina i l'Aràbia Saudita, no han definit clarament les seves aportacions, cosa que dificulta les negociacions.

La manca de temps complica encara més les discussions. Tot i que les sessions finals han estat esteses, l'ambient d'incertesa persisteix. Amb prop de 200 països buscant acords, el consens sembla inabastable, cosa que amenaça de deixar la COP29 com una altra cimera climàtica sense resultats concrets

Països subdesenvolupats i governs ecologistes exigeixen justícia climàtica davant dels avenços limitats

Mentre les potències debaten xifres, els països en desenvolupament i els governs ecologistes han destacat la urgència de compromisos reals. Agrupats al G77+Xina, han elevat la seva exigència a 1,3 bilions de dòlars anuals, argumentant que només així podran abandonar els combustibles fòssils, adaptar-se a desastres extrems i protegir les seves comunitats. El viceministre d'Ambient de Guatemala, Edwin Castellanos, va subratllar que cada huracà retarda el creixement econòmic del seu país per anys, cosa que il·lustra la desproporció entre les necessitats del Sud i els compromisos del Nord.

Els governs amb una agenda ecològica, com Colòmbia i Alemanya, han advocat per crear un fons climàtic inclusiu que combini aportacions públiques i privades. Susana Muhammad, ministra d'Ambient de Colòmbia, va denunciar la manca d'avenços concrets i va demanar que les potències reconeguin el deute històric amb els països més vulnerables. La participació activa d'aquests governs busca equilibrar les negociacions, pressionant per justícia climàtica en un sistema que històricament ha afavorit les economies més fortes.

L'estancament financer i els dubtes sobre el paper de països emergents, com ara els BRICS, han afegit complexitat. Països del sud global emfatitzen que el canvi climàtic no es pot resoldre sense un esforç col·lectiu, que inclogui des de noves fonts de finançament fins a la reducció d'emissions. En aquest context, la COP29 continua sent un reflex de la profunda bretxa entre les prioritats dels països desenvolupats i les necessitats de la resta del món.