El fatídic 'corralito' compleix 13 anys: el desastre més gran en l'economia d'Argentina

L'1 de desembre de 2001 va marcar l'inici de l'anomenat corralito a Argentina, un terme que defineix una de les crisis econòmiques i socials més profundes en la història recent del país. Aquest episodi es va desencadenar en un context d'inestabilitat econòmica crònica, acumulada durant anys de polítiques que intentaven mantenir una paritat fixa entre el pes argentí i el dòlar nord-americà, coneguda com la Llei de Convertibilitat. hiperinflació de finals dels anys vuitanta, la seva rigidesa va acabar ofegant l'economia argentina, ja que el país va perdre capacitat de maniobra davant de les fluctuacions internacionals, especialment durant la crisi del sud-est asiàtic i la recessió al Brasil.

El corralito va ser declarat oficialment pel llavors ministre d'Economia, Domingo Cavallo, sota el govern del president Fernando de la Rúa. Va consistir en la imposició de severes restriccions a la jubilació de diners en efectiu dels bancs. Cada client podia extreure un màxim de 250 pesos per setmana, equivalents en aquell moment a 250 dòlars, atès el tipus de canvi un per un. La mesura buscava frenar la fugida de capitals i evitar un col·lapse total del sistema financer, ja que els bancs estaven perdent reserves de manera alarmant. Tot i això, lluny de calmar la situació, el "corralito" va generar una onada d'indignació i descontentament, ja que milions de ciutadans van perdre accés als seus estalvis, veient-se forçats a operar mitjançant transferències bancàries en un sistema econòmic que depenia fortament de l'efectiu.

La devaluació del pes va ser una de les conseqüències més visibles i devastadores. Després del col·lapse del model de convertibilitat, la paritat fixa es va abandonar el gener del 2002, i el pes va començar a surar, depreciant-se ràpidament davant el dòlar i l'euro. En pocs mesos, la moneda va perdre més del 70% del valor, enfonsant el poder adquisitiu dels argentins i portant a un augment exponencial de la pobresa. Els preus de béns bàsics es van disparar, els salaris van quedar polvoritzats i les importacions es van encarir dràsticament. Aquesta devaluació també va colpejar aquells que havien contret deutes en dòlars, una pràctica comuna durant la dècada dels noranta.

Les conseqüències socials del corralito van ser immenses. En un país ja marcat per desigualtats, l'empobriment es va estendre ràpidament i la classe mitjana, històricament sòlida, va quedar greument afectada. Les taxes de desocupació van assolir nivells alarmants, i milers d'empreses van tancar les portes. Als carrers, les protestes massives es van succeir durant setmanes, culminant els dies 19 i 20 de desembre de 2001, quan manifestacions a tot el país es van enfrontar amb una violenta repressió policial. Més de 30 persones van morir aquells dies, incloent manifestants i transeünts. En aquest clima de caos, Fernando de la Rúa va presentar la seva renúncia i va deixar el poder enmig d'un buit institucional que es va allargar durant setmanes amb una successió de presidents interins.

La fugida de població va ser una altra de les tràgiques conseqüències del "corralito". Milers d'argentins van emigrar buscant un futur millor, principalment cap a Espanya i Itàlia, aprofitant vincles culturals i familiars. Aquest èxode s'havia iniciat anys abans, en els primers símptomes de la crisi, però es va intensificar de manera dramàtica després de la imposició del corralito. Els que es van quedar enfrontaren anys de reconstrucció econòmica i social, amb profundes ferides que encara són visibles a la societat argentina.

Pel que fa a les responsabilitats penals, el corralito va deixar una sensació d'impunitat. Domingo Cavallo va ser processat per diverses causes relacionades amb la crisi, però no va complir condemna efectiva. En general, els responsables polítics i econòmics de les polítiques que van portar al col·lapse van aconseguir evadir conseqüències legals significatives, cosa que va alimentar la percepció d'una justícia feble i desigual al país. La ciutadania encara guarda un record amarg d'aquells anys, no només per les pèrdues econòmiques, sinó també per la sensació de traïció per part d'un sistema polític i financer que no va saber protegir la població.