Maduro vol pivatitzar 500 empreses públiques: el canvi de rumb a l'economia veneçolana

En un canvi notable respecte a les polítiques estatistes del chavisme, el govern de Nicolás Maduro ha iniciat un procés de privatització que abasta entre 500 i 600 empreses públiques. dècada, però, la manca de transparència, les dificultats econòmiques i les limitacions del mercat intern plantegen desafiaments significatius per a lèxit daquesta estratègia.

Segons Luigi Pisella, president de Conindustria, 350 empreses estan a punt per ser transferides a inversors, principalment nacionals. Les modalitats inclouen vendes directes i aliances publicoprivades, en què el sector privat assumirà la gestió integral de les empreses. Aquest model, anomenat "model Veneçuela", pretén emular parcialment l'esquema de gestió de Chevron al sector petrolier.

En paral·lel, s'estan impulsant projectes estratègics, com l'ampliació de la Siderúrgica a Guaiana, que elevaria la capacitat a 1.250 milions de tones mètriques anuals d'acer. A més, s'ha mostrat interès a incloure inversors en projectes petroliers i gasífers, segons declaracions de la vicepresidenta Delcy Rodríguez.

Un canvi econòmic forçat

El context econòmic del país ha estat determinant per a aquest gir en les polítiques de Maduro. Veneçuela, que el 2013 tenia un PIB per càpita de 12.000 USD, el va veure caure a 2.000 USD el 2021, amb una lleu recuperació a 3.000 USD el 2024. La contracció econòmica, la hiperinflació i les sancions internacionals han limitat severament els ingressos estatals. Davant d'aquesta situació, el govern ha flexibilitzat controls econòmics i ha permès la dolarització, però això no ha estat suficient per garantir estabilitat.

Un dels aspectes més criticats daquest procés és la manca de transparència. No s'ha publicat una llista oficial de les empreses a privatitzar, ni se'n coneixen els balanços auditats ni la valoració. Addicionalment, la Llei Antibloqueig, aprovada el 2020, permet la privatització i la formació d'aliances amb el sector privat sota un mantell de confidencialitat, cosa que ha generat desconfiança en diversos sectors.

Algunes empreses estatitzades a l'era de Chávez han estat retornades als seus antics amos sota condicions de baix perfil, mentre que altres han rebutjat la restitució a causa del deteriorament de les instal·lacions i els deutes acumulats.

La migració de 7 milions de veneçolans i l'empobriment general de la població han reduït la demanda interna, afectant fins i tot el sector manufacturer privat, que actualment opera el 43,8% de la capacitat instal·lada. La feblesa del mercat limita el potencial dèxit de les privatitzacions, especialment en empreses que depenen de la demanda local.

La privatització a Veneçuela té paral·lelismes amb processos similars, com el de la Rússia de Boris Ieltsin, on els principals beneficiaris van ser grups propers al govern. L'escassetat de capital, les sancions internacionals i el preu baix del petroli compliquen encara més el panorama.

Tot i que el govern busca reactivar sectors clau i augmentar els ingressos estatals, l‟èxit d‟aquesta estratègia dependrà de la capacitat per superar les barreres econòmiques i construir confiança en un procés marcat per l‟opacitat.