La restitució dels territoris palestins ocupats, única solució al conflicte de l'Orient Mitjà

L'Orient Mitjà viu des de fa més de 75 anys un conflicte que no només no troba solució, sinó que s'agreuja de mica en mica i que ha aconseguit el seu zenit a l'atemptat terrorista comès fa un parell d'anys per Hamàs i en la subsegüent resposta militar israeliana que ha produït la mort de gairebé 50.000 persones innocents, tot fa pensar que amb l?assentiment majoritari de la població d?Israel. L'escriptor argentí-israelià i exregidor de l'Ajuntament de Jerusalem Meir Margalit demostra a “L'eclipsi de la societat israeliana” (Catarata) que no tothom pensa igual i que s'ha arribat a aquesta situació com a conseqüència d'una suma d'errors que han fet possible que “Israel sigui un dels pocs països que té carta blanca per cometre tots els atropellaments que li sembli”.

Segons aquest autor, la societat israeliana és, en realitat, un melting pot de gent i cultures mal avingudes que han trobat el seu punt de trobada en la identificació d'un enemic comú, els palestins, capaç de propiciar “certa cohesió nacional”. , eina que estar utilitzada pel primer Netanyahu en benefici de la seva pròpia supervivència política. Es lamenta que “en els darrers decennis el grup laic es va estrenyent cada cop més i la societat israeliana es va tornant més fonamentalista” al punt que “el laborisme ha desaparegut pràcticament del panorama polític”, cosa que està provocant una veritable crisi del propi estat.

Subratlla la irracionalitat d'una guerra que condueix a un atzucac i que provoca un sentiment d'angoixa i por a la societat israeliana “tot i l'immens poder militar a la seva disposició”, cosa que el porta a sentenciar que “aquesta superpotència ha deixat en evidència la seua impotència” generant una narrativa victimista.

Opina que el militarisme ha acabat dominant la societat israeliana: “entre la cúpula política i l'exèrcit hi ha una evident sincronització, cosa que implica que els sectors militars i civils comparteixin valors, patrons de conducta, interessos i propòsits comuns” amb conseqüències nefastes com que l'exèrcit del poble s'hagi convertit en l'exèrcit dels colons i que es generalitzi la “trampa del sacrifici” segons la qual els “líders polítics i militars tendeixen a aferrar-se a conflictes sagnants en la incapacitat de reconèixer que tanta sang abocada ha estat en va”.

Denuncia el sionisme com una nova forma de colonialisme (“el sionisme té dins seu el seu propi dispositiu d'autodestrucció”), així com l'existència de criteris de discriminació de la població àrab i un racisme subjacent, malgrat que “el gruix de la societat israeliana no odia els àrabs, encara que tampoc no se sent còmoda en la seva presència”. I, finalment, lamenta l'erosió de les bases ètiques que van donar lloc al naixement de l'estat d'Israel: “el judaisme ha perdut de mica en mica el seu esperit humanista”

Margalit, que se sent un “exiliat al seu propi país”, sentencia: “A mesura que passen els dies els possibles escenaris es van estrenyent i nosaltres anem prenent consciència que no hi haurà “dia després” … per primera vegada a la història ens enfrontem a una guerra que no hi ha manera de guanyar-la perquè no sabem segons quins paràmetres definir triomf o derrota”. En tot cas “Israel anhela la pau, obvi; l?únic problema és que no està disposada a pagar el preu de la pau”. Un preu que és molt clar ja que “l'única solució factible inclou la restitució dels territoris palestins ocupats el 1967 i una solució equitativa per als refugiats del 1948”.