Brillantor i grandesa dels Concerti Grossi d'Arcangelo Corelli

L'obra d' Arcangelo Corelli marca un abans i un després al so del Barroc . En paraules del musicòleg Manfred Bukofzer, “les seves obres inauguren feliçment el període tardà de la música barroca” . Juntament amb Giuseppe Torelli, fa el pas decisiu per al desenvolupament del concert pròpiament dit. Atesa la seva rellevància, està més que justificat que el conjunt italià Accademia Bizantina hagi dedicat una de les seves produccions monumentals a l'enregistrament dels seus Concerti Grossi Op. 6.

La formació que dirigeix el teclista Ottavio Dantone està especialitzada en la música dels segles XVII i XVIII, i, sota el lema The Exciting Sound of Baroque Music ( L'excitant so de la música barroca ) persegueix la recreació del poder expressiu dels sons de aquest període, intentant plasmar en la seva interpretació les intencions i els efectes que va pretendre aconseguir el compositor. Es tracta igualment d'una iniciativa divulgativa destinada a treure la música dels auditoris i teatres per oferir-la a un públic més ampli i divers, reduint la distància entre la música antiga i l'oient contemporani. El resultat pren la forma de luxoses edicions dels enregistraments, que contenen un llibre ple d'informació de gran interès. A principis d'aquest any, el grup va llançar amb el seu segell HDB Sonus una versió dels Concerti Grossi Op. 3 & Op. 6 de Georg Friedrich Händel, i prèviament havia produït les seves òperes Rinaldo i Sense . I, ara, presenta un volum dedicat a Corelli, els Concerto Grossi del qual constitueixen el primer exemple conegut del format conegut com a concerto grosso .

El que coneixem com a concerto grosso és una versió primitiva de concert barroc en què un grup d'instruments solistes, el denominat concertino, s'enfronta a la resta de l'orquestra, anomenada en aquest context ripieno o tutti . Els orígens poden identificar-se en l'ús del contrast tutti-només a les cançons de Giovanni Gabrieli i l'Escola Veneciana, però es considera Alessandro Stradella el primer compositor de peces per a concertino i ripien, a la dècada de 1670, si bé ell no va utilitzar el nom de concerto grosso per anomenar aquesta modalitat musical. Des del punt de vista instrumental, el ripieno estava integrat per quatre violes (més endavant seran dos violins, viola i violoncel), sostingudes pel baix continu o viola da gamba. En canvi, el concertino generalment implicava dos violins i un baix, ja fos una viola de gamba, un violoncel, un llaüt o un clavicordi.

Els primers concerto grossi com a tals són atribuïts a Arcangelo Corelli, que va ser conegut com a “il Bolognese” per la seva relació amb l'Escola de Bolonya -encara que va néixer a Fusignano, ciutat situada entre Bolonya i Ràvena-, i que va deixar escrits dotze d'ells que són els que integren la seva op. 6 continguda en aquest enregistrament. Les peces en qüestió van ser publicades a títol pòstum a Amsterdam el 1714. La difusió d'aquesta obra va ser espectacular, i al llarg del segle XVIII van superar les fronteres europees i van circular per les Amèriques, Síria, l'Índia i la Xina, i, a principis del segle XIX, hi ha testimonis que es van interpretar a Austràlia.

Corelli va exercir la major part de la seva carrera professional a Roma, on va aconseguir una grandíssima fama com a virtuós del violí. Va tenir mecenes rellevants, com la reina Cristina de Suècia, a qui va dedicar la seva op.1 el 1681, integrada per dotze sonates a trio. També el cardenal Benedetto Pamphili, Francesc II, duc de Mòdena, i el cardenal Ottoboni van rebre la seva menció a les triosonates que componen les op. 2 a 4, respectivament, mentre que la número 5, sonates per a violí i baix continu, estava dirigida a Sofia Carlota de Hannover. L'èxit i la fama del compositor a la seva època ho avala la xifra de 39 reimpressions de les seves obres entre 1681 i 1790.

L'evolució del concerto grosso cap al concert clàssic per a solista i orquestra, com els que perfecciona Mozart, és molt ràpida, de manera que el concertino, compost per diversos instruments, va mutant fins a quedar-se en un sol solista, mentre que el ripieno , més que seguidor o acompanyant, es converteix en coprotagonista. Com indica el director de l'enregistrament Ottavio Dantone, escoltar l'op.6 de Corelli és com “prendre un camí a través d'una era fascinant que va marcar la transició entre dos segles i que va modelar profundament la història de la música” .

Escrits al final de la seva vida, els concerti grossi d'Arcangelo Corelli són considerats el cim de la seva obra. El musicòleg sir John Hawkins, al seu llibre A General History of the Science and Practice of Music (1776), va descriure la seva grandesa d'aquesta manera inequívoca:

“Encara que compostos en una etapa quan les facultats de l'autor podrien suposar-se en declivi, (l'Op.6) aporta la prova més ferma del contrari; res no pot excedir en dignitat i majestuositat l'obertura del primer concert, ni, per la seva dolçor dolguda, la totalitat del tercer. I no tindria orelles, ni sentiment del poder de l'harmonia o els efectes de la modulació, aquell que pugui escoltar el vuitè sense assolir l'èxtasi”.

És cert que Corelli no havia inventat el format de concerto grosso , però és innegable que va millorar el seu potencial. A més, va escriure les primeres obres mestres del gènere i amb això va contribuir a la difusió i popularització. Probablement, sense els models creats per ell i l'èxit que van conèixer, no hauria estat possible per a Händel, Vivaldi i Bach fer les seves aportacions en aquest camp.

Com va escriure el viatger i musicòleg Charles Burney el 1789: “els concerts de Corelli semblen haver suportat tots els atacs del temps i les modes amb més fermesa que altres de les seves obres” , i conclou que la seva qualitat i grandesa “ens fa oblidar que hi ha una altra música del mateix tipus” . I ara l' Acadèmia Bizantina ens ha portat un enregistrament de luxe d'aquesta obra mestra, demostrant, una vegada més, com pot resultar d'excitant la música barroca.