La música de la cort de Frederic II el Gran

Ensemble Diderot és un conjunt que pot presumir d´una impressionant discografia, tant en quantitat de volums com en la qualitat dels mateixos. Els seus més de vint discos fins ara se centren especialment en la música del barroc tardà, i, moltes vegades, ajuden a redescobrir la genialitat de les obres de músics que han quedat relegades a un segon pla amb el pas dels segles. Precisament, el seu nou llançament té com a protagonistes quatre compositors relacionats amb la cort berlinesa de Frederic II el Gran, un monarca gran mecenes de les arts, i, molt especialment, de la música.

La formació que dirigeix el violinista Johannes Pramsohler ha centrat l'enregistrament en els concerts per a clavicèmbal de quatre creadors de l'anomenada Escola de Berlín : Christoph Nichelmann, Carl Heinrich Graun, Cristoph Schaffrath i Ernst Wilhelm Wolf. Amb gran encert la selecció ha deixat fora les composicions del més famós d'aquest grup de músics, Carl Philipp Emanuel Bach, no perquè no mereixi estar present al disc, sinó per treure a la llum les creacions de noms molt menys coneguts, però que resulten igualment brillants. De fet, les peces incloses és la primera vegada que han estat gravades.

Berlin Harpsichord Concertos pertany a la sèrie d'enregistraments que l'ensemble ha dedicat al concert, i, després de diverses dedicades al violí i al violoncel, ara li ha tocat el torn al clavicèmbal. I, com és lògic, el protagonista en aquest cas és el teclista del grup, Philippe Grisvard, que, a més de col·laborar amb nombroses formacions de renom, entre les quals destaquen Le Poème Harmonique, Chamber Orchestra of Europe o Le Cercle de L'Harmonie , ha participat en més de cinquanta discos de rellevants segells de música clàssica.

A Frederic II de Prússia li perdien les lletres i les arts malgrat que el seu pare volia educar-lo per conquerir Europa. Aquesta desviació cap al bon gust no era nova a la família: el seu avi Federico I, que inaugura oficialment el gener de 1701 mitjançant la seva coronació com a rei prussià els fonaments de l'estat alemany, havia fundat la Universitat de Halle, l'Acadèmia de les Arts i l'Acadèmia de les Ciències, que va tenir per primer president el mateix Leibnitz. I també va ser un gran amant de la música.

Federico ascendeix al tron el 1740 i tracta per tots els mitjans de tornar l'esplendor cultural a la capital imperial de Berlín que s'havia deixat de banda durant el regnat del seu progenitor, Federico Guillermo, anomenat el Rei Sargent o. El nou monarca no amaga les seves inquietuds musicals quan al cap de dos mesos de la seva coronació envia el compositor Carl Heinrich Graun a Itàlia per contractar cantants per al teatre d'òpera que està construint, tot plegat en plena guerra de successió austríaca. Federico II el Gran a més de mecenes era ell mateix compositor. Hi ha referències de fins a un centenar de sonates compostes pel sobirà i interpretades, dins del repertori propi de palau, als cercles reduïts dels cortesans.

La passió per les arts en general i per la música en particular que professa el monarca té l'efecte directe a convertir Berlín en una capital cultural de primer ordre, que atrau grans noms de l'època, com Carl Philipp Emanuel Bach, entre d'altres . És per això que el disc Berlin Harpsichord Concertos pretén oferir una mostra de la riquesa musical d'aquella cort presentant obres per a clavicèmbal de quatre dels creadors.

Carl Heinrich Graun va ser mestre de capella de la cort de Federico i el responsable de la creació de l'òpera de Berlín. De fet, és principalment recordat per la seva música escènica, si bé també va deixar escrits nombrosos concerts per a clavicèmbal, com el que apareix al disc. El seu renom era tan gran que el musicòleg britànic Charles Burney va escriure després de la seva visita a la capital prussiana: si bé en aquest país regna una universal tolerància entre les diverses confessions cristianes, quan es tracta de música, qui gosi professar una fe diversa de la de Graun i Quantz es pot donar per perseguit amb tota seguretat .

Per la seva banda, Christoph Nichelmann va exercir de segon cembalista a la cort de Federico II fins que la rivalitat i les diferències que té amb Carl Philipp Emanuel Bach l'obliguen a dimitir el 1755 per malviure la resta de la seva vida com a professor de música. Tot i el seu enfrontament amb Bach, emula la música d'aquest, especialment als concerts per a tecla. Nichelmann concebia la música com un catalitzador del benestar de l'esperit, més enllà del seu valor estètic, com va deixar escrit: la fi última de la música és apoderar-se de l'esperit a través dels diversos estímuls produïts al mecanisme sensorial de l'oïda, mantenir en activitat totes les seves forces i estimular el benestar interior anímic per la purificació de les passions i afectes .

Un altre músic que va xocar amb membres de la família Bach va ser Christoph Schaffrath. El 1733 va competir sense èxit amb Friedemann Bach a les oposicions d'organista de la Sophienkirche de Dresden i, encara que un any després exerciria com a cembalista de la capella de Federico II, va ser desplaçat a un segon lloc per Emmanuel Bach. El 1741 va entrar al servei de la princesa Anna Amalia de Prússia, germana de Federico, gran melòmana i també compositora.

Tanca el disc un concert d'Ernst Wilhelm Wolf, que va ser un nen prodigi de la tecla i que va ser un membre de l'Escola de Berlín només en esperit ja que va exercir la docència a Leipzig, Naumburg i Weimar. El 1772 es va convertir en el mestre de capella de la princesa Anna Amalia de Prússia, i, sembla que va declinar l'oferta de Frederic II per succeir Carl Philipp Emanuel Bach com a cembalista.

És tot un luxe poder conèixer de primera mà l'obra de compositors no tan presents als repertoris centrats a l'època galant gràcies a l' Ensemble Diderot, les sèries d'enregistraments dels quals es converteixen en una eina imprescindible per aprofundir en la música del Barroc.