Un viatge amb la veu de baix a través de l'òpera barroca

Fa tot just tres mesos comentàvem en aquestes mateixes pàgines el disc que l' Ensemble Diderot va dedicar als músics que van treballar a la cort berlinesa de Federico II el Gran (ha estat nominat als International Classical Music Awards 2025) , i ara hem de parlar de nou de aquest prolífic grup establert a París que deu el seu nom al famós enciclopedista de la Il·lustració. El treball que presenten actualment és especial per tres raons. En primer lloc, perquè es tracta del primer disc que graven com una orquestra en comptes de formació de càmera. A més, han centrat el programa en el rang de la veu de baix dins de l'òpera barroca, cosa extremadament inusual ja que sempre assumeixen el protagonisme els tenors i les sopranos. Finalment, la iniciativa serveix com a excusa per presentar un meravellós recorregut per les formes operístiques més primerenques, des dels inicis amb Monteverdi fins a les versions més evolucionades del segle XVIII de Vivaldi i Handel.

Ensemble Diderot és   un dels grups europeus principals de música barroca que interpreta exclusivament amb instruments d'època. El nucli del conjunt està integrat per quatre músics al voltant del fundador i director, el violinista Johannes Pramsohler, que es lliuren a l'exploració i la interpretació del repertori de música de cambra barroca. Per això, el disc que ens ocupa resulta una singularitat dins de l'obra de l'ensemble, ja que ha implicat en la confecció més de vint-i-cinc instrumentistes, a més del cantant argentí Nahuel Di Pierro.

La segona particularitat d'aquesta obra és haver-se centrat en la música per a la veu de baix, un registre considerat secundari a l'òpera barroca italiana on, durant gran part del segle XVII, predominaven els castrati sobre els altres rangs vocals. Fins i tot la veu de tenor en els primers temps era relegada per a personatges secundaris, com a reis, generals o servents. De fet, és l'escassetat relativa de castrati virtuosos obligava molts compositors a escriure o transposar la música per als cantants disponibles, cosa que beneficiava els tenors ja que sovint interpretaven rols creats per a castrat o soprano. A finals de segle els castrati deixen de ser tan necessaris a l'escena i les dones comencen a interpretar papers abans reservats per a ells en registres com els de soprano, mezzosoprano i contralto. El nombre de rangs vocals es diversifica i els tenors assumeixen la personificació de la masculinitat.

L'evolució de l'òpera barroca comporta l'assignació de rols específics als diferents rangs vocals, i els baixos solen interpretar personatges de gran noblesa i autoritat, com ara pares, reis, déus, filòsofs o jutges. Molt poques vegades encarnaven els dolents en escena atès que aquest paper estava reservat per als barítons. Tampoc no trobem gairebé baixos encarnant el galant de la història, ja que el privilegi de seduir i besar la bella protagonista era potestat de la veu lleugera i sensual del tenor.

Sobre aquesta premissa, la tasca que han emprès els membres de l'Ensemble Diderot d'erigir un disc sobre la presència del baix a l'òpera barroca ha resultat si més no àrdua. Tot i així, han sortit amb èxit de l'empresa, dissenyant un repertori tan bell com fascinant. I, encara més, ens embarquen en un viatge musical a través de la història d'aquest gènere escènic.

Així, el trajecte arrenca amb una introducció instrumental de l'òpera Erminia sul Giordano del genovès Michelangelo Rossi, estrenada el 1633 quan l'òpera encara estava tancada darrere els murs dels palaus dels reis i nobles. L'ària que canta Sèneca que segueix pertany a L'incoronazione di Poppea de Claudio Monteverdi, ia una òpera comercial, estrenada el 1642 al Teatre San Giovanni e Paolo de Venècia. Després el disc ens presenta Francesco Cavalli, hereu espiritual de Monteverdi i un dels responsables que el gènere sortís dels palaus i arribés al gran públic en aquella Venècia de mitjans del segle XVII. El seu Ercole amant va ser escrit per encàrrec de Lluís XIV de França, en commemoració del seu matrimoni amb Maria Teresa d'Àustria. Tot i la vàlua de l'obra no va agradar gaire a la cort, potser per la manca de costum dels francesos al nou estil italià de l'òpera, potser per les males arts del músic cortesà Jean-Baptiste Lully que van aconseguir eclipsar el treball de Cavalli.

La següent etapa de l'evolució de l'òpera barroca a través de la segona meitat del segle XVII està representada al disc per obres d'Antonio Sartorio, Marco Antonio Ziani i Antonio Gianettini, personatges d'origen italià que tenen en comú haver treballat en algun moment de les seves vides a Àustria o Alemanya.

D'altra banda, Fra l'ombre e gl'orrori inclou també dos grans noms de l'Escola napolitana d'òpera, Alessandro Scarlatti, un dels principals impulsors i innovadors del gènere, i Giovanni Bononcini, que va treballar per tot Europa i Londrés va ser el rival del mateix Handel. Precisament, el músic alemany és el que acapara més espai del disc, a través d'un bloc dedicat a la seva obra italiana de joventut i un altre al voltant del seu treball posterior a Anglaterra, ja que després de la mort de Purcell va marcar la següent era de la música del dit país.

L'última figura a què ret homenatge aquest enregistrament és Antonio Vivaldi, que va arribar a escriure gairebé cinquanta òperes, i va participar activament en tota l'activitat empresarial relacionada amb aquest espectacle a la Venècia de la primera meitat del segle XVIII.

Deixant de banda la més que provada solvència tècnica dels membres de l'agrupació, això s'agraeix en escoltar un nou disc de l' Ensemble Diderot és l'originalitat a l'hora de confeccionar els repertoris, sempre oferint perspectives inèdites de la música barroca o rescatant noms i obres imprescindibles que la història va deixar en segon pla.