Sebastián Raval, l'espanyol arrogant de la música renaixentista italiana

No em canso de repetir el bon moment que viu la música antiga actualment. Cada vegada hi ha més solistes i formacions sortint de la zona de confort -per utilitzar una frase de moda a la literatura d'autoajuda- dels repertoris més trillats i emprenent la recuperació de compositors i programes més desconeguts per haver quedat en un segon pla a la història de la música. En el cas d'Espanya, tot aquest procés torna l'esplendor al nostre passat musical, que, per alguna raó, és majoritàriament desconegut pel gran públic amb l'excepció de noms com Antonio de Cabezón o Tomás Luis de Victoria. En aquesta ocasió val la pena parlar aquí del disc que la gambista María Saturn i la seva formació La violondrina han dedicat a l'obra del cartagener Sebastián Raval, un compositor renaixentista el nom del qual va caure en l'oblit, en gran mesura per una injustificada llegenda negra li va atribuir al segle XIX.

El cas és que Raval és recordat principalment per dos “desafiaments” musicals que va sostenir amb compositors italians: a Roma, cap al 1593, amb Giovanni Maria Nanino i Francesco Soriano, ia Palerm, el 1600, amb Achille Falcone. En el primer cas, va originar la contesa l'afirmació del nostre home de ser “el millor músic del món”. Això li va valdre una fama d'arrogant amb què ha passat a la posteritat. Tot i això, Sebastián Raval va ser molt més que això; com a soldat dels Terços, i posteriorment com a Cavaller Hospitalari després de prendre els hàbits, va tenir una vida digna del millor guió cinematogràfic; com a compositor va deixar una obra que, si bé no és extensa, resulta francament interessant, tant la seva part sacra com la profana, i, a més, es va fer amb el més granat del panorama musical italià, noms com Emilio de Cavalieri i Carlos Gesualdo entre d'altres , als quals cita al pròleg del seu primer llibre de madrigals de 1593.

María Saturno ha realitzat una selecció força equilibrada entre les canzonette, procedents de l'únic llibre que va dedicar a aquest gènere publicat a Venècia el 1593, i els ricercari, publicats a Palerm el 1596. D'aquesta manera, el disc ens presenta l'habilitat del compositor per escriure música vocal enfrontada a la seva capacitat per crear peces instrumentals. Un panorama força complet de l'obra profana de Raval tenint en compte que només es compon dels dos llibres esmentats més dos volums de madrigals i un tercer que es va perdre. Saturn dirigeix i toca la viola dóna gamba a l'enregistrament, i és acompanyada per les violes de Xurxo Varela i María Barajas , i per Jorge López-Escribano en l'orgue. Les canzonette han interpretat per la mezzosoprano Victoria Cassano [1] .

L'obra de Sebastián Raval ha arribat als nostres dies amb fama de presentar una baixa qualitat i un escàs interès fins i tot en el seu moment, però aquesta visió injusta procedeix de la crítica vuitcentista, com indica amb encert Esperanza Rodríguez-García en el seu documentat document article Sebastián Raval (†1604) and «Spanish arrogance»: how the reputation of a sixteenth-century composer was destroyed. Com explica l'autora, no és tan clar que Raval perdés els dos desafiaments musicals al·ludits, i, en qualsevol cas, l'origen de la mala fama es podia deure a la seva arrogància -s'havia proclamat el millor compositor del moment-, i al fet que era un espanyol entre italians. Sobre el primer, no seria estrany que havent estat militar a Flandes tingués una personalitat una mica fanfarronada. Va deixar les armes i va prendre els hàbits en resultar greument ferit al lloc de Maastricht, ja que, pel que sembla, va rebre tres impactes de projectil d'arcabús al braç, la cuixa i el peu, respectivament. I sobre la seva espanyolitat, que podia xocar amb la italianitat, només cal recordar que va desenvolupar tota la seva carrera com a músic a Itàlia.

Esperanza Rodríguez-García defensa amb testimonis l'èxit que va conèixer el treball de Raval durant els segles següents a la mort. Així, un dels seus motets va ser republicat el 1609 per Pierre Phalèse en una recopilació dels “més celebrats músics del nostre temps”, mentre que el 1611 Agostino Pisa el descriu com el “més celebrat Sebastià Raval” a la seva obra Breve dichiaratione della battuta musicale. D'altra banda, un dels seus madrigals va ser readaptat per Pietro Maria Marsolo i publicat al seu Secondo libri de' madrigali de 1614. Ja al segle XVIII es fa referència a la seva música a la Guida harmònica d'Ottavio Pitoni, i, el 1711, el teòric Andrea Adami da Bolsena el descriu com un “gran contrapuntista”.

La nefasta opinió sobre Raval que ha arribat a nosaltres s'origina el 1828, quan el musicòleg Giuseppe Baini el qualifica com un pèssim compositor i com a persona recargolada. D'alguna manera, aquesta opinió condiciona la imatge per a la posteritat. Resumint la qüestió, per a Rodríguez-García el problema és que Baini situa la cimera de la música sacra a Palestrina i en els seus seguidors, la Scuola Romana, i nega qualsevol virtut sobre això als no romans, com és el cas de Raval.

El programa del disc va alternant diferents canzonette i ricecari. La canzonetta és una composició vocal renaixentista que, juntament amb la canzone i la villanella, baixa de la villanesca napolitana; són considerats gèneres lleugers en contraposició amb el madrigal. El ricercare és una peça instrumental nascuda al segle XVI, però la popularitat del qual va sobreviure als segles posteriors.

El magnífic treball de Maria Saturn i La violondrina ofereix una oportunitat excel·lent per conèixer l'obra profana de Sebastián Raval i per deixar-se emportar per les textures etèries i preciosistes de les seves melodies.