La missa de Palestrina que va salvar el cant polifònic a la Contrareforma

El grup vocal radicat a Londres Stile Antico ha tancat la seva trilogia al voltant de les grans figures del Renaixement amb un disc dedicat al gran Giovanni Pierluigi da Palestrina. Aquest projecte va tenir el seu inici el 2020 amb la publicació del primer volum de música sacra de Josquin des Prez, i va continuar el 2022 amb un altre centrat en peces clandestines per a la litúrgia catòlica de William Byrd. Per a aquesta ocasió, el conjunt ha triat una de les peces més conegudes de Palestrina com és la Missa Papae Marcelli , un títol que ha passat a la història per la controvèrsia i les llegendes que l'acompanyen. Addicionalment, el disc inclou una sèrie de motets que completen una visió panoràmica de la creació de l'autor.

Nascut cap a 1515, Palestrina està considerat com un dels cims de la música vocal renaixentista. Se sol fixar com el començament de la seva carrera professional l'any 1544, quan assumeix el lloc d'organista i director de cor a la ciutat natal, Palestrina, situada a prop de Roma. En poc temps la seva fama com a músic va créixer de tal manera que el 1551 va ser cridat a Roma i se li va confiar la direcció i formació musical dels nens cantaires de la Basílica de Sant Pere, i de seguida va ser ascendit a director del cor. Després de dedicar al papa Julio III el seu primer volum de misses a quatre veus, en va rebre el 1554 la designació com a membre de la capella papal.

Precisament, les relacions de Palestrina amb la cúria romana van donar lloc a la seva arxiconeguda Missa Papae Marcelli ia la història que porta associada, que fins i tot es va convertir en l'argument de l'òpera Palestrina de Hans Pfitzner, estrenada el 1917. I és que tradicionalment s'hi ha fet arribat a considerar que en compondre aquesta peça Palestrina va salvar la música polifònica dels suposats intents de l'Església d'acabar-hi. Tot aquest embolic s'origina en dues sessions del Concili de Trento, que van tenir lloc el 1562 i 1563, en les quals es va debatre sobre la música a la litúrgia. En concret, es van plantejar dues qüestions, d'una banda, la possibilitat de prohibir l'adaptació de música secular introduint lletres relatives al culte, i, de l'altra, reflexionar si la complexitat de la música polifònica impedia que els feligresos poguessin entendre els textos sagrats . Cal tenir en compte que a mesura que el cant polifònic evoluciona, la superposició de cada cop més veus crea un entramat melòdic que dificulta en gran mesura entendre les paraules de la lletra. De fet, és la mateixa crítica que va portar els membres de la Camerata Florentina a defensar el cant monòdic a la música barroca.

La llegenda al voltant d'aquesta peça afirma que gràcies a ella Palestrina “excepte” la polifonia de ser prohibida, en mostrar-li el 1565 al cardenal Carlo Borromeo que es podia fer polifonia el text del qual resultés intel·ligible ia més dins d'una música de singular bellesa, complint amb els principis que defensava la Contrareforma. En altres paraules, va demostrar que es podia crear música polifònica digna de la casa de Déu, lliure de tot allò considerat lasciu i impur, i en què es podien entendre els missatges pietosos de la lletra. Tot i això, estudis recents posen en qüestió la veracitat d'aquesta bella història. En primer lloc, s'ha argumentat que aquesta missa va ser composta molt abans que els cardenals iniciessin el debat relatiu a la música sacra. D'altra banda, no hi ha constància en cap document oficial que el Concili de Trento arribés a prohibir cap mena de música.

La Missa Papae Marcelli ha estat descrita amb gran sentit de l'humor pel musicòleg americà Leon Plantinga com la “Mona Llisa de la música, una celebrada atracció turística que la gent sofisticada ha d'evitar”. Amb això vol indicar que és una de les peces més recurrents i més debatudes de la història de la música. Es tracta d'una missa a sis veus dedicada al papa Marcel II, el mandat del qual va durar només tres setmanes el 1555. Podria haver estat composta el 1562, segons investigacions recents.

El disc de Stile Antico presenta les cinc parts de la peça -comuns a totes les misses renaixentistes-, Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus & Benedictus i Agnus Dei, intercalades amb una sèrie de motets de l'abundant creació de Palestrina, a quatre, cinc, sis veus i, fins i tot, a dotze, en el cas de Laudate Dominum in tympanis. A més, s'inclou l'ofertori a cinc veus Assumpta est Maria. La versatilitat d'aquest ensemble compost per dotze professionals, i que, curiosament, no té la figura del director, permet adaptar-se amb solvència a les necessitats exposades pels diferents tipus de peces.