Bach, el desafiament del rei i el cim del contrapunt

Ensemble Diderot acaba de llançar una edició especial d'un dels seus enregistraments més rellevants: l'Ofrena musical, BWV 1079, de Johann Sebastian Bach. Es tracta d'una de les últimes creacions del geni de Eisenach que, en opinió del grup, és una de les obres més captivadores i enigmàtiques de la història de la música, que presenta a més una aura de misteri reverencial entorn del seu significat. 

Bach: A Musical Offering constitueix el vint-i-sisè títol de la discografia de la formació en Audax Rècords, el segell discogràfic fundat pel violinista i director Johannes Pramsohler en 2013. El poder gravar amb un segell propi sens dubte atorga a Ensemble Diderot una llibertat i versatilitat creatives no subjectes a les imposicions que té el gravar per a tercers. Això probablement explica el prolífic de la seva activitat d'edició que, a tall d'exemple, els ha va portar a publicar l'agost passat Berlin Harpsichord Concerts, centrat en l'obra de compositors de la cort de Federico II de Prússia, i, tan sols tres mesos més tard, Fra l’ombre e gl’orrori, dedicat a la veu de baix en l'òpera barroca. 

L'Ofrena Musical és una obra composta en l'últim període creatiu de Bach, és a dir, els seus últims cinc anys de vida, una etapa de maduresa i abstracció en la qual a més il·lumina altres treballs com L'art de la fugida (BMW 1080) i les Variacions canòniques sobre «Von Himmel doch, dona kommich her» (BWV 769). Com indica el musicòleg Manfred Bukofzer, “totes elles penetren en els últims misteris de la polifonia, totes elles són variacions contrapuntístiques d'un sol tema, totes elles invoquen formes del passat, però les emplenen amb l'esperit del present”.

Com ocorre sovint amb les grans composicions, hi ha una història interessant darrere de la seva gestació, que té com a coprotagonista al mateix Federico el Gran de Prússia. Si ens atenim al que va escriure Johann Nikolaus Forkel, el primer biògraf de Bach, l'origen de l'anècdota arrenca amb la presència del seu segon fill, Charles Phillip Emanuel, en la cort prussiana, contractat com a músic pel monarca en 1740. Havia arribat a les oïdes de Federico la fama de Johann Sebastian i tenia veritable interès per conèixer-ho, de manera que va començar a suggerir-li al fill la possibilitat que el seu pare visités Postdam. Gradualment, el suggeriment es va transformar en veritable insistència, així que convençut per Charles Phillip Emanuel, el vell músic va decidir visitar a la seva majestat en 1747 acompanyat del seu primogènit, William Friedemann.

L'arribada de Bach a Postdam va tenir el seu ressò mediàtic, i, l'11 de maig, el diari Spenersche Zeitury de Berlín relatava com el “famós Capellmeister de Leipzig, Herr Bach” esperava en l'avantsala de les estades reals just abans del començament de la sessió de música de cambra -en la qual el propi monarca solia interpretar la flauta-, i Federico va ser avisat de la seva presència. Segons il·lustra Forkel aquest episodi, el rei, amb la flauta encara a la mà, es va tornar cap als músics allí reunits i va dir: “cavallers, el vell Bach ha vingut”. Tot seguit, va ordenar que se li portés davant la seva presència, anul·lant la sessió musical que en breu anava a començar, i es va dedicar a mostrar-li la seva col·lecció de fortepianos Silbermann repartits per diferents estades del palau, convidant-lo al fet que els provés.

Probablement amb la intenció de posar a prova l'habilitat del seu convidat, Federico II li va proposar un tema musical perquè Bach ho desenvolupés en forma de fugida in situ, i, conclou la notícia de Spenersche Zeitury que “ho va executar tan feliçment, que no sols la seva majestat va expressar la seva complaença, sinó que també tots els assistents van quedar admirats”. Al seu retorn a Leipzig, el músic va compondre el tema rebut del monarca per a tres i sis parts, i el va gravar en coure per a dedicar-li-ho sota el títol Musicaliches Opfer (Ofrena Musical). El professor Daniel Vega Cernuda, expert en l'obra de Bach, va arribar a suggerir que amb l'Ofrena el compositor va intentar matar dos ocells d'un tir: acontentar el rei i complir amb les obligacions que li imposaven la seva condició de membre de la Societat de les Ciències Musicals, a saber, crear periòdicament una composició de caràcter especulatiu musical. D'aquesta manera, l'any del seu ingrés, 1747, hauria lliurat les Variacions canòniques sobre «Von Himmel doch, dóna kommich her», i l'Ofrena Musical hauria estat l'aportació científica de 1748.

L'obra en qüestió en la seva versió final es compon de dues ricercari o fugides a tres i sis veus, respectivament, deu cànons i una sonata a trio per a violí, flauta i baix continu. Sembla ser que Bach no va deixar especificat l'ordre en el qual s'han de succeir les diferents peces que integren l'Ofrena Musical, així que el disc d'Ensemble Diderot les ha presentat d'aquesta manera: després del tema proposat per Federico II apareix el ricercar a 3 seguit de set dels cànons; després podem escoltar el ricercar a 6 al qual segueixen els cànons restants, i, per a finalitzar, els quatre moviments de la sonata.

L'Ofrena Musical és un mostrari de pràcticament tots els tipus de cànons coneguts, des del ricercar a la fugida canònica. Respecte a la sonata a trio, opinava l'abans citat Manfred Bukofzer que era la composició més moderna de tot el conjunt, tant estilística com formalment, i, al seu judici, és el millor exemple d'aquest gènere que Bach va compondre mai.

La interpretació que ens ofereix Ensemble Diderot d'aquesta obra resulta fresca i actual a cau d'orella modern, les peces es perceben “plenes de l'esperit del present”, com deia Bukofzer, i les arquitectures contrapuntístiques edificades per aquest so generen en l'oïdor efectes hipnòtics -gairebé podríem dir que fins i tot lisèrgics-, posant en evidència la grandesa del vell Bach.