Salamina, símbol de llibertat i superació

Hi ha una passió pels llibres que uneix innombrables éssers humans: tenen gana per ells, pel saber i el gust que els produeixen. I els hi dediquen, per tant, totes les hores que poden. Emilio Lledó ha dit que els llibres són recipients on reposa el temps .

Al seu voltant s'uneixen els esforços d'autors, editors, correctors, traductors, llibreters i lectors, sempre amb cura i curiositat. Som hereus de tots aquests afanys, estem adherits a aquesta realitat per extreure'n el millor possible. L'esperança d'una societat rau, sens dubte, en l'elevació del nivell cultural, juntament amb el de la qualitat humana; Ortega va parlar de la cultura com un lloc on podem portar les nostres entranyes, una presa de possessió. En aquesta tasca, hi ha molt a donar i rebre fora del soroll que impera.

Els lectors anònims són aspirants al títol d' intel·lectuals perifèrics . No se'n parla, però hi són. Són imprescindibles per continuar la cadena del civisme. Concentren els seus interessos a la seva vida privada, a la seva realitat personal. Els seus noms no surten a les pàgines de la història social, però es constitueixen a la intrahistòria (la vida corrent que serveix de fons a la història més visible i vistosa).

Un bon amic meu, científic de gran vàlua, va tenir bé fa uns dies a regalar-me un llibre la lectura plena del qual se m'havia passat. Volia que en gaudís igual que ell ho havia fet. I així ha estat, em refereixo a El infinit en un jonc , d'Irene Vallejo. Un llibre deliciós que es va salvar , confessa la seva autora, per la bondat dels desconeguts :

“El nostre llibre de pàgines , que avui és el llibre per definició –aquest que deixem obert pel llom com si fos la teulada d'una pagoda, que assenyalem plegant-los els cantons a les fulles mancant un marcapàgines i amunteguem en piles verticals com estalagmites de paraules-, ronda els dos mil anys. És un gran invent anònim que mai no sabrem a qui agrair. Per aconseguir-ho van caldre segles de cerques, assajos i temptejos. A la solució més simple es va arribar, com tantes vegades, per un itinerari tortuós”.

Doctora en Filologia Clàssica i Premi Nacional d'Assaig, Irene Vallejo escriu amb gran saber i enorme talent comunicatiu, el seu estil amable i cordial ens acompanya per territoris poc trillats per a molts dels seus lectors, que queden satisfets i complaguts seguint la ruta que els marca la autora. Bé sap que ningú llegeix i que, entre l'esgotadora sobreabundància de pàgines atzaroses, s'extingeix el plaer de la lectura. Però, de manera personal, invoca els seus lectors: “Tu, que llegeixes aquest llibre, has viscut durant alguns anys en un món oral. Des dels teus balbucejos amb llengua de drap fins que vas aprendre a llegir, les paraules només existien a la veu”. I assenyala que llegir és escoltar música feta paraula . Quan els nens aprenen a llegir s'aproximen a la gent gran. I els analfabets? Llegeixo que, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística, el 2016 se'n comptabilitzaven uns 670.000 al nostre país. N'hi hauria d'afegir molts més, aquí i allà, que no saben interpretar adequadament un text i són carn de canó dels enganyobobs, sempre a l'aguait. Una lectura espavilada permet extreure idees, semblances, estímuls per al millor, consciència de dignitat i exigència de llibertat. Les fronteres són llavors salvables.

Irene Vallejo explica que, segons Plutarc, “a Babilònia llegien Homer, i que els nens de Pèrsia, de Susa i de Gedròsia –regió avui repartida entre el Pakistan, l'Afganistan i l'Iran– cantaven les tragèdies de Sòfocles i Eurípides. Pels camins del comerç, l'educació i el mestissatge, una gran part del món va començar a experimentar una cridanera assimilació cultural”. Una fase de la globalització.

La nostra autora evoca Salamina no com una illa del mar Egeu, a dos quilòmetres del Pireu, on al segle V aC es va lliurar una batalla decisiva entre les ciutats gregues i l'Imperi Persa, sinó com a metàfora de “qualsevol lloc on algú, en inferioritat numèrica, es rebel·la contra una agressió aclaparadora”. Per exemple, contra els assetjadors que es reparteixen papers en la seva funció de sotmetre i humiliar. Així, ella arriba a explicar l'assetjament escolar que va patir. No és un cas aïllat, i es produeix amb la protecció dun silenci tèrbol .

“Inventaven malnoms per a mi; feien imitacions grotesques del meu aparell de dents; em llançaven aquestes pilotes el cop sec de les quals, l'atordiment de les quals encara em sembla sentir; em van trencar el dit petit a classe de gimnàstica; gaudien amb la meva por. Els altres imagino que ni tan sols se'n recorden. Potser, furgant en la seva memòria, dirien, bé, li gastem algunes bromes pesades”; col·laboraven amb la seva indiferència. Però de tot se'n surt i se'n pot sortir. La millor manera de venjar-se dels malfactors és no renunciar a la bellesa ni a l'alegria, que sempre ens reserven una mica de felicitat. Irene Vallejo n'és un exemple, i ens mostra un camí alliberador.