La Sisena Flota dels Estats Units va ser la primera onada turística que va rebre Barcelona (Xavier Theros)

No puc recordar l'any, però sí que jo era encara un nen quan el meu germà Alfonso em va portar un dia festiu a visitar un dels vaixells de guerra nord-americans atracats al port de Barcelona. Crec que va ser el portaavions Forrestal i que ens va atendre un comandant amb qui vam recórrer les diverses dependències del vaixell i vam acabar degustant un enorme filet -ho recordo perfectament, perquè em va cridar l'atenció la seva mida- al menjador d'oficials. Vaig ser un entre els milers i milers de barcelonins, nens i adults, que vam poder visitar els vaixells de l'Armada dels Estats Units durant una etapa de 36 anys -entre el 1951 i el 1987- en què van atracar amb habitualitat a la ciutat comtal. Un fenomen que va tenir no poques conseqüències, i que ha estudiat detalladament Xavier Theros al seu llibre “La Sisena Flota a Barcelona. Quan els nord-americans envaïen la Rambla” (La Campana)

El primer grup de vaixells va arribar el 9 de gener del 1951 i va ser objecte d'una càlida acollida oficial i popular. “Només seran quatre dies, però canviaran la història de la ciutat” entre altres raons perquè “va ser el primer turisme de certa volada assajat al nostre país… (amb) una opulència eixelebrada i juvenil (que) va excitar la imaginació dels Nosaltres comerciants, que molt aviat definiran les normes bàsiques del seria el turisme local, acostumats des de llavors a la licitació abusiva de preus i les dobles cartes: una per als clients autòctons -amb els mateixos preus de sempre- i una altra per als estrangers” que es calculava general una despesa diària superior al milió de pessetes d'aquella època, complementada per una generositat desconeguda a les propines.

L'autor recorda que "evidentment la Sexta Flota, a part d'una formidable unitat d'intervenció ràpida era, principalment, un tros ambulant de l' american way of life destinat a fer propaganda dels èxits i les virtuts del sistema nord-americà" . La càlida recepció oficial -complementada amb el privilegi d'exempció de pagament del cànon d'atracament- va tenir la seva correspondència a la pròpia població que va veure als marines una cosa semblant a un mannà caigut del cel. Amb el seu aspecte net i polit, la seva bona planta, somrients, amistosos, ingenus, enamoradissos i generosos, van inundar bars, restaurants, cabarès, tablaos flamencs –Theros recorda l'arrelament del gènere a la Barcelona del segle XX- i, per què no dir-ho , també cases de lenocini o llocs de sexe gai (“tregui la conclusió que la Sisena Flita duia a bord molt més homosexuals del que devia semblar a primer cop d'ull”); van anar al futbol, els bous i els combats de boxa, van popularitzar el bàsquet i el joc de bitlles -a partir de llavors van aparèixer les pistes de bitlles per la ciutat-; es van emborratxar i, encara que en general pacífics, també en alguns casos van provocar incidents -per tallar aquestes situacions va funcionar la SP o Shore Patrol, amb caserna al Barri Xinès-; i, en fi van nuar amistats i relacions i fins i tot van establir festejos i matrimonis. I es van emportar un bon record de Barcelona perquè si bé amb el pas de temps es van produir alguns aldarulls i fins i tot actes inamistosos -fins i tot hi va haver un atemptat el 1987 al club de marines que funcionava a la plaça Medinaceli, moment a partir del qual es van interrompre la visites- l'autor diu que “desconec les xifres però sembla ser un fenomen força comú que el veterans tornin amb els seus familiars a una ciutat que, malgrat les manifestacions i l'atemptat dels anys 80, conserva encara l'afecte i el record de milers de nord-americans”.

Val a dir que aquest llibre va molt més enllà de ser una crònica, per cert, extraordinàriament documentada, de l'estada dels vaixells nord-americans a la ciutat (un annex els enumera a tots i xifra el total de visites el 2039) perquè constitueix un veritable reflex de l'ambient de la Barcelona de la segona meitat del segle XX i de la vida més alegre i despreocupada. En efecte, inclou ressenyes puntuals de locals emblemàtics des dels més freqüentats pels marines -en primer lloc, el bar Kentucky- però també el Tabú, el restaurant Los Caracoles, els locals de la cadena Ferrer, el Copabacabana, Los Cabales, el Cadis , Els Ocellets i un llarg etcètera, seguits de tota mena de personatges curiosos, des de la Maria de la Rambles, el Cachamatas, el Vinagre, el Pinchauvas, la Paca del carrer Sant Ramon, la Julivert, la Pantera o la Marquesona a les germanes mudes del Grill Room “convertides en un dels mites sexuals d'aquells anys”, a més de punts tan estrambòtics com cert Mercedes aparcat per uns gitanos de La Mina al peu de l'estàtua de Pitarra que “allogaven com a sortida d'emergència per parells i per gais”. Una Barcelona despendolada i divertida, en absolut gris i avorrida, amb nits interminables que no és estrany que recordin amb nostàlgia els marines que hi van passar. Ni tampoc -ai!- els barcelonins que la vam conèixer i vivim…