Stefan Zweig convida a descobrir el llenguatge de les mans a “24 hores a la vida d'una dona”

Al costat de respectables volums de més de 500 pàgines -ara mateix tinc una biografia que tracta de reivindicar el rei feló i que ha despertat, per l'inusitat del seu plantejament, la meva atenció, però que em requereix temps per llegir-la- hi ha llibres menors de mida , cosa que no vol dir menys importants. A aquests textos tracta de donar cabuda la col·lecció “Petits plaers” d'Ediciones Invisibles amb obres editades a vuitè que difícilment depassen el centenar de pàgines. Com passa amb “Vint-i-quatre hores a la vida d'una dona” de Stefan Zweig.

El fecund escriptor vienès, autor de nombroses obres -moltes d'elles atinades biografies de personatges il·lustres-, així com de traduccions i teatre, viatger impenitent, profund defensor de la cultura europea i antibel·licista bel·ligerant, que va tenir un tràgic i voluntari final el 1942, ens va deixar també un breu text en què imagina la confessió d'una vídua relativament jove atreta pel descobriment d'un jove de bona planta però jugador compulsiu, la mala sort del qual sembla induir-lo a una solució fatal. No dubta a intervenir amb la intenció de salvar-lo per acabar descobrint més tard que els seus esforços han resultat erms. Es tracta d'un al·legat intel·ligent i lúcid en contra de la ludopatia que abans estava vinculada al pervers atractiu dels grans casinos, com el de Montecarlo, però que constitueix una xacra actualíssima en la seva infinita varietat de fórmules hàbilment concebudes per plomar els incauts. I també hi ha una certa crítica, pròpia d'aquella època d'entreguerres, contra la facilitat amb què algunes dones desprevingudes -solteres o vídues- poden resultar seduïdes per joves atractius però andrògins, amb insospitades capacitats d'atracció.

Però la originalitat més gran d'aquest breu text és el descobriment que Zweig fa del llenguatge de les mans que considera molt més expressiu que el del propi rostre humà. Quan descriu el jove que desperta l'atenció de la protagonista ho fa precisament a través de les extremitats: “Eren unes mans d'una bellesa singular, inusualment llargues, inusualment primes i, no obstant, tenses i musculoses, amb les puntes de les pàl·lides ungles suaument arrodonides i nacrates. La vaig estar mirant la resta de la nit -per descomptat, meravellada per aquelles mans extraordinàries, veritablement úniques- però el que al principi em va sorprendre i alarmar va ser la seva passió, la seva expressivitat bojament apassionada, la forma convulsiva en què lluitaven i es recolzaven mútuament. Aquell era un home desbordat, ho vaig saber de seguida, que concentrava la seva passió a la punta dels dits perquè aquesta passió no ho fes trossos a si mateix”.

Un llenguatge que sol passar-nos inadvertit però que a partir d'ara prendrem molt en consideració. És consell de Stefan Zweig.