"Aroma de guerra y café", una novel·la sobre la complicitat hispà japonesa durant la Segona Guerra Mundial

Espanya va estar a punt de declarar la guerra al Japó durant el segon conflicte mundial com a conseqüència de les agressions patides per ciutadans del nostre país a mans dels soldats nipons (assalt al consolat espanyol a Manila), cosa que va donar peu a Franco a elaborar l'enginyosa teoria que en aquell conflicte havien confluït tres guerres diferents, a cadascuna de les quals Espanya tenia una postura diferent. Però abans d'arribar a aquest punt, el govern de Madrid va acceptar, com a neutral o no bel·ligerant, representar diplomàticament el Japó en certs llocs on va haver de tancar les ambaixades. El propòsit d'utilitzar aquesta via amb altres finalitats fa que Emilio Calderón fabular al voltant d'aquesta situació a la seva novel·la “Aroma de guerra y café” (B) que és una interessant recreació històrica amb nombrosos aspectes sorprenents, alhora que una trama no exempta de misteri i, sobretot, una història de l'amor impossible entre Maria Casares, la protagonista hispanoholandesa, i el coronel Juro Hokusai, de la Keimpetai, la policia política secreta nipona la crueltat dels quals als territoris ocupats ha estat considerada anàloga a les de les SS nazis.

La condició d'historiador de Calderón no és dada fútil perquè, com a bon conèixer de l'esdevenir contemporani, s'ha documentat bé sobre les complicitats que hi ha hagut entre l'Espanya franquista i el Japó militarista que l'autor suposa que va poder ser utilitzada per fer un contraban de pedres precioses amb el que ajudar els japonesos internats als països enemics. Teixeix per a això una complexa trama en què els personatges reals -l'ambaixador Méndez de Vigo, el cap de Falange exterior al Japó Herrera de la Rosa, el ministre Serrano Súñer i un llarg etcètera- s'entremesclen amb els que són fruit de la seva imaginació . Calderón demostra conèixer també la psicologia nipona i recorda l'odi dels nipons pels occidentals en general, inclosos els seus propis aliats o amics de l'Eix, cosa que obligava els espanyols residents a l'Imperi del Sol naixent a intentar passar desapercebuts.

També constata la inimaginable vesania desplegada pels soldats japonesos als països ocupats on van cometre crims no ja comparables als dels alemanys, sinó potser fins i tot més cruels i despietats. I a més aspectes poc recordats com la col·laboració amb els invasors japonesos tant dels funcionaris de Vichy a la Indoxina francesa, com dels partits nacionalistes indonesis a les Índies Orientals holandeses. I, en fi, també porta a col·lació molts elements propis de la cultura japonesa, tals com el “camí de te”, que és la forma que els japonesos tenen d'enfrontar-se a la vida i que busca unir l'harmonia, la puresa, el respecte i la tranquil·litat; o el “teisme” o adoració del que és bell en contraposició a la sòrdida realitat de la vida quotidiana.

Hem dit que “Aroma de guerra y café” és també una història romàntica, la de la impossible relació entre la protagonista i l'agent secret japonès, un ingredient de ficció que dona força i consistència aquest relat que es llegeix de bon grat i aporta a més valuosa i poc coneguda informació.