Harald Jähner relata a “Tiempo de lobos” la dura postguerra viscuda pels alemanys

Tant la Segona Guerra Mundial com el terrible Holocaust patit a les mans dels nazis per jueus, homosexuals i gitanos ha donat lloc a milers de llibres, però, en canvi, és molt menys coneguda la peripècia viscuda a conseqüència del conflicte pels mateixos alemanys. L'ha estudiat en una obra enciclopèdica, plena de dades, testimonis i fins i tot anècdotes, el periodista Harald Jähner a Tiempo de lobos. Alemania y los alemanes 1945-1955 (Aliança editorial).

"La veritat -diu l'autor- és que sobraven motius per a la desesperança, però la majoria dels alemanys no es van permetre ni un breu moment de desànim". De sobte, es van haver de resoldre diversos problemes humans ingents: el primer, el retorn dels combatents, en molts casos en un estat físic lamentable, cosa que va provocar nombrosos problemes matrimonials perquè es van trobar amb una societat que havia funcionat en mans de dones. El femení s'havia convertit en un col·lectiu demogràficament excedentari –havien mort més de cinc milions de soldats– que va haver de suportar una onada de violacions amb més de dos milions de víctimes, majoritàriament a mans dels russos.

Un altre problema greu va ser el de les onades de refugiats alemanys procedents de zones ocupades i/o perdudes que no sempre van ser ben acollits. “Els “afluents” com se'ls va anomenar es van topar amb mur de rebuig” al punt que en alguns casos “només van poder ser conduïts als habitatges assignats protegits per metralletes”. “La idea de la comunitat de raça havia perdut brillantor després del col·lapse, però la supèrbia no va disminuir en absolut”. La paradoxa va ser que "molts refugiats van operar com a agents de modernització de la societat de postguerra… (i) van aviat passar de ser una càrrega a convertir-se en un guany per a l'economia alemanya". El tercer problema el va constituir la repatriació dels milions de treballadors estrangers, voluntaris o forçosos, que el nazisme havia fet servir al seu servei.

I, és clar, per sobre de tot l'assumpció d'una realitat lacerant: el genocidi comès pel règim nazi. Curiosament “l'Holocaust va tenir un paper escandalosament ínfim en la consciència de la majoria d'alemanys de postguerra”, potser perquè “l'instint de supervivència apaga els sentiments de culpa” i per això “molts alemanys van començar a afrontar els crims amb els judicis d'Auschwitz a partir del 1963”. De fet, “sobre els jueus callava” i ni tan sols les Esglésies, quan van expressar el seu dolor pel que va passar, van esmentar explícitament els tres principals col·lectius. Els alemanys van utilitzar vies d'escapament com la d'"haver estat víctimes del nacionalsocialisme com d'un verí narcòtic", sent així que "fins gairebé el final Hitler va necessitar força poca coerció interna" per als seus crims, per la qual cosa l'autor no dubta a afirmar que "el consens col·lectiu d'una majoria d'alemanys de considerar-se víctimes de Hitler constitueix una insolència gairebé intolerable cap als milions d'assassinats".

La reacció més evident va ser l'escapisme, és a dir, unes ànsies desaforades per divertir-se, ballar, fer festes i celebrar el carnestoltes. Tot i que també es van haver d'assumir les dramàtiques condicions de vida i l'escassetat de tota mena d'aliments (amb la imposició d'un racionament que no garantia més de 1.500 calories diàries), cosa que va suposar una ocasió d'or per a dos espècimens: estraperlistes i emprenedors. I entre aquests darrers cita la resurrecció de la Volkswagen gràcies a Heinrich Nordhoff o a l'emprenedora Beate Uhse.

La vida dels alemanys va ser diferent segons la zona d'ocupació. Molt més benigna a les occidentals, on “la potències occidentals es van revelar com a protectores” que a la soviètica i Jähner subratlla l'importantíssim paper que va tenir la reforma monetària del 1948, que considera més fonamental fins i tot que l'aprovació de la llei bàsica amb què va néixer la nova República Federal. També es va produir una eclosió de la vida cultural. “Molts alemanys tenien la sensació d'haver estat aïllats durant dotze anys de la cultura internacional i ara buscaven connexió” si bé a la zona soviètica “les pressions sobre els artistes perquè rebutgessin les concepcions «modernistes», «decadents» i «formalistes» va augmentar”. "Com més es dividien els alemanys entre Est i Oest, més fàcil va ser a l'art abstracte imposar-se en aquest últim", tasca que recorda va comptar amb el suport de la CIA. I l'autor recorda una dada curiosa: el rebuig soviètic de Picasso.

Comenta la molt superficial desnazificació imposada pels vencedors que va permetre la reincorporació gradual de persones compromeses amb el règim. “Si hagués estat per la voluntat popular majoritària, no hi hauria hagut una desnazificació digna de tal nom”. I paral·lelament destaca la reacció dels alemanys després de la derrota: “els soldats ocupants no donaven crèdit: els mateixos alemanys que havien lluitat ferotgement amb la guerra ja perduda, resultaven ser mansos xaiets només capitular”.