Mauritània: matrimonis adolescents concertats, ablació, pèrdua de fills per divorci

“El meu pare era nmadi, tribu de caçadors. Els nmadi vivien com a nòmades a l'est de Mauritània i perseguien els antílops a peu amb llebrers. La meva mare era ladem, tribu de pastors. Els ladem portaven fusells. És increïble que lliuressin una filla a un nmadi ” diu Caratini a la seva novel·la La hija del cazador (Edicions de l'Orient i de la Mediterrània)   I afegeix que “els nmadi eren gent a part, vivien aïllats de la resta dels moros, al marge de la societat. Els pastors els menyspreaven perquè no tenien ramats i no eren rics. Ells no tenien necessitat de riquesa, ni la volien”.

L'autora, un dels tres grans cognoms de l'antropologia del país bidan, és a dir, dels fills de l'hasania, la gent que parla la llengua mora i que s'estén principalment pel Sàhara Occidental i Mauritània, encara que també per zones del sud del Marroc i est d'Algèria i Maii, relata la peripècia d'una dona nascuda a l'època colonial d'un matrimoni mixt que, com tantes altres, és obligada a engreixar-se per resultar desitjable amb vista al seu casament (“acarnissar la filla era senyal de bona família, d'una família que es respectava; una experiència de parella marcada per la constant violació a càrrec del seu cònjuge (“des de la primera nit t'obliguen a estar amb el teu marit, et porten… al patíbul. És com un patíbul perquè ell et viola. Jo no podia fer res, no podia defensar-me. Era una violació”) Després d'un segon matrimoni, també fracassat, amb un altre natiu, s'aparella successivament amb dos francesos (Auguste i Guy) en forma de “matrimoni local” és a dir, sense cap validesa jurídica (de fet, el primer ja estava casat a França) per aconseguir per fi l'estabilitat sentimental i contraure matrimoni vàlid amb Xavier. Tot això al llarg d'un complex procés vital que el portarà des de la vida nòmada al desert a la seva sedentarització a Nouakchott -on aconsegueix ser, entre altres coses, la primera mauritana a pilotar un avió- i finalment a la seva incardinació a la metròpoli.

Aquesta peripècia personal serveix a Caratini per descriure amb to adequat, oportunitat i amenitat nombrosos aspectes de la vida tradicional que imperaven a la societat bidan: la trista subordinació de les dones a matrimonis primerencs en la concertació dels quals eren completament alienes, la tortura de l'ablació, la submissió sexual a l'home, la pèrdua dels fills en cas de divorci, la condició desigual dels anomenats “matrimonis locals” amb francesos -molt mal vistos per la societat mauritana- i el segell que pesava sobre els fills mestissos, moltes vegades no reconeguts pels pares. També hi ha nombroses dades sobre l'alimentació, la farmacopea tradicional, la supervivència de l'esclavitud i l'estatus dels esclaus al si de les famílies.

Caratini explica la tècnica francesa del govern colonial que es va basar en la coexistència de dues forces militars locals, però completament separades: els grups nòmades, formats per “moros”, és a dir, autòctons de pell blanca, i els fusellers senegalesos, negres, tots dos grups musulmans, però amb diferent consideració. “Els francesos -diu- són els responsables del que va passar a Mauritània entre els moros i els negres, ja que van ser ells els que van començar a enfrontar-nos als uns contra els altres com qui no vol la cosa” i de fet “els francesos… consideraven que els negres estaven per protegir-los dels moros” I conclou: “a Mauritània el blanc significa el prestigi”.